OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

rondó-sonata

substantiu masculím
Música

Sumari de l’article

Rondó-sonata
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
música mús
Model formal originat per la fusió del rondó i de la forma sonata.

El rondó-sonata presenta, d’una banda, característiques pròpies del rondó, com ara l’alternança entre una tornada i diferents episodis (A-B-A-C-A-B-A) i, de l’altra, la disposició tripartida (exposició-desenvolupament-reexposició), característica de la forma sonata. En el quadre adjunt es pot apreciar com es combinen els dos models d’aquesta forma híbrida, que fou característica dels moviments finals de la sonata, del quartet o del concert clàssics (vegeu més avall) i romàntics (F. Schubert: Allegro de la Sonata per a piano, D 958, IV mov.; F. Mendelssohn: Allegro, molto vivace del Concert per a violí). Aquesta forma mixta, originada pel progressiu assonatament del rondó, pot donar lloc, més enllà de la forma tripartida ja esmentada, a la inclusió d’altres elements de la forma sonata, com ara transicions entre A i B, extensions cadencials, pedals, etc. Tanmateix, si bé la part C acostuma a tenir una funció de desenvolupament (L. van Beethoven: Rondo, compassos 68-112, de la Sonata núm. 21, opus 22), no és infreqüent que aquesta part presenti un caràcter episòdic, propi del rondó (W.A. Mozart: Rondeau, compassos 52-70, de la Sonata, KV 281). D’altra banda, més enllà de l’ornamentació de les diferents exposicions de la tornada (A), els rondós-sonata poden presentar diferents variants de l’esquema general, com ara la supressió de la tercera exposició de la tornada o bé de la darrera (Mozart: Allegretto del Quartet amb piano, KV 493; Haydn: Allegro con spirito de la Simfonia núm. 103, respectivament).

Bibliografia

  1. Cole, M.S.: Sonata-Rondo, the Formulation of a Theorical Concept in the 18th and 19th Centuries, "The Musical Quarterly", IV, 1969

Col·laboració: 
MBD

Llegir més...