i Tomás Marco | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Tomás Marco

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor, musicòleg i crític castellà.
Madrid, 1942

Vida

Estudià violí i composició a Madrid, i posteriorment amplià estudis amb B. Maderna, G.M. Koenig, P. Boulez i G. Ligeti als cursos de Darmstadt dels anys 1964 al 1967. Rebé també classes de sociologia musical de Th. Adorno. El 1967 estigué vinculat al grup de K. Stockhausen. Crític musical en diferents mitjans de comunicació, el 1967 fundà l’Estudio Nueva Generación i la revista "Sonda". Ha pronunciat conferències sobre temàtiques d’història de la música i ha ocupat importants càrrecs, com ara el de gestor musical al capdavant de l’organisme autònom de l’Orquesta y Coro Nacionales de España (OCNE) i el de director del Centro para la Difusión de la Música Contemporánea, des d’on impulsà el I Festival Internacional de Música Contemporània d’Alacant.

Paral·lelament a la seva formació musical, Marco estudià psicologia i sociologia, disciplines que, en certa manera, són presents en la seva obra. Així, entre les seves innovacions al panorama musical espanyol sobresurten el tractament de l’obra com un ens psicoacústic, i el seu plantejament com a espai abstracte, dues realitats que el converteixen en un dels compositors pioners en la renovació musical del tercer quart del segle XX. És autor de destacats llibres, com Música española de vanguardia (1970), Historia general de la música: siglo XX (1978) o Historia de la música española: siglo XX (1986).

Obra

Música escènica

Selene, òpera (1965-73); Llanto por Ignacio Mejías, ballet (1985); Ojos verdes de luna, monodrama (1996); El viaje circular, òpera (2000)

Orquestra

Los caprichos (1959-67); Mysteria (1970); Angelus novus (Mahleriana) (1971); Escorial (1972-74); Concierto para violoncello y orquesta (1974-76); simfonies (núm. 1, Aralar, 1976; núm. 2, Espacio cerrado, 1985; núm. 3, 1985; núm. 4, Espacio quebrado, 1987; núm. 5, Modelos de universo, 1988-89; núm. 6 Imago Mundis, 1991-92); Pulsar (1986); Triple concierto, pno., vl., vlc., orq. (1987); Campo de estrellas (1989); Espacio de espejo (1990); Bis, encore, zugabe, propina (1992); Concierto del agua, guit. i orq. (1993); Morada del canto (1994); Palacios de Al-hambra, 2 pno. i orq. (1996-97); Apoteosis del Fandango, clav. i orq.; Sinfonietta n. 1 (1999)

Conjunt instrumental

Autodafé (Concierto barroco n. 1) (1975); Tauromaquia (Concierto barroco núm. 2) (1976); Recóndita armonía (Sinfonía de cámara núm. 1) (1990); E un passo sfiorava l’arena (Sinfonía de cámara n. 2) (1994); Almagesto (1996); Deus exBACHina (2000)

Cambra

4 qt. de c.: n. 1 Aura (1967), n. 2 Espejo desierto (1987), n. 3 Anatomía fractal de los ángeles (1993), n. 4 Los desastres de la guerra (1996); 6 duos concertants; 3 trios concertants; Fandangos, fados y tangos, 2 pno. (1991); Glasperlenspiel, 2 pno. (1994); La nuit de Bordeaux, guit. i c. (1998)

Música vocal

Retrato del poeta, S., pno. (1972-73; G. Diego); Transfiguración, cor (1974); Concierto coral núm. 1, vl., 2 cors (1980); Espacio sagrado, pno., cor, orq. (1983); La Pasión según San Marcos, narrador, 3 cors, 3 perc. i metalls (1983); Ceremonia barroca, cor, orq. (diversos textos, 1991); Cuaderno coral (1996); América, S., B., cor i orq.

Solo

Temporalia, pno. (1974); Campana rajada, pno. (1980); Sonata de fuego, guit. (1990); Tarots, guit. (1991); Elogio de Vandelvira, pno. (1997-98); Partita del Obradoiro, vl. (1998); Sonata Atlántica, pno. (1999); Partita de espejos, guit. (2000)

Bibliografia

Complement bibliogràfic

  1. Guinovart i Rubiella, Carles; Marco, Tomás; Ester i Sala, Maria: Xavier Benguerel, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Casa Editorial de Música Boileau, Barcelona 1991
Col·laboració: 
OPT

Llegir més...