OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

rondó

substantiu masculím
Música

Sumari de l’article

F. Couperin: Second Ordre per a clavicèmbal, rondó La Voluptueuse
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
música mús
Forma basada en l’alternança entre una única frase principal que inicia i conclou la peça, anomenada tornada, i diferents frases secundàries, anomenades episodis.

Aquesta estructura, que no implica un nombre fix de components, es representa convencionalment amb la seqüència de lletres: A-B-A-C- ... -A, on A simbolitza la tornada, i la resta de lletres, els diferents episodis. En aquest sentit, el rondó és una forma enumerativa (forma) que no es basa fonamentalment en el desenvolupament o en l’elaboració sinó en la juxtaposició, en l’oposició entre els diferents episodis i les aparicions de la tornada (vegeu exemple). Aquest caràcter enumeratiu no és incompatible amb l’escurçament o la variació ornamental de la tornada al llarg de la peça. De fet, una variació sistemàtica de la tornada podria originar un híbrid amb la forma tema amb variacions.

El terme inicial per a aquesta forma, que es desenvolupà a França a la segona meitat del segle XVII, fou rondeau, mot que fou substituït per l’equivalent italià rondo al final del segle XVIII i que ja havia donat nom a una de les formes fixes de l’Edat Mitjana. El rondó, que fou conreat inicialment per compositors com J.B. Lully (Alceste, Rondeau pour la Fête Marine) o Louis Couperin (passacaglie, xacones), assolí el seu apogeu amb François Couperin, prolífic autor de rondós tant monoepisòdics (Les abeilles, Ordre núm. 1) com multiepisòdics (com el de l’exemple). En general, els episodis (anomenats en francès couplets) es mantenen en la tonalitat principal o bé en tonalitats veïnes, i no presenten grans contrastos temàtics amb la tornada (anomenada també rondeau), que gairebé sempre resta en la tonalitat principal.

A la primera meitat del segle XVIII, es pot assenyalar la presència del rondó en la suite de danses (J.S. Bach: Gavotte en Rondeau de la Partita núm. 3, en mi M, BWV 1006) o en el concert (J.S. Bach: Rondeau/ Allegro assai del Concert per a violí, BWV 1042), i fins i tot exemples de formes ternàries constituïdes per dos rondós (J.Ph. Rameau: Deuxième Concert, La Timide).

En el Classicisme, el rondó fou molt característic dels moviments finals dels concerts (Mozart: Rondo (Allegro assai) del Concert núm. 20, KV 466), sonates (Beethoven: Tempo di Menuetto de la Sonata, opus 49, núm. 2) o simfonies (Haydn: Finale: Allegro de la Simfonia núm. 51, Hob. I: 51), sense estar absent en els moviments lents (Mozart: Andante de la Sonata, KV 545). En aquesta època, la seva estructura s’estabilitzà en cinc parts, amb tres tornades i dos episodis, el primer generalment en la tonalitat de la dominant o del relatiu i el segon en la tonalitat de la subdominant o del relatiu. En general, el rondó clàssic presenta una major continuïtat i complexitat que el barroc ja que, d’una banda, l’articulació entre la tornada i els episodis ja no és tan marcada (gràcies a la presència de soldadures o enllaços) i, de l’altra, es constata una creixent extensió i elaboració dels episodis, que poden arribar a efectuar funcions de desenvolupament o, fins i tot, a introduir un nou tema. La incorporació de principis de la forma sonata a aquestes característiques (assonatament) donà lloc al rondó-sonata.

Durant el Romanticisme, el rondó es continuà conreant, però de manera menys enumerativa, més dinàmica, per autors com F. Schubert (Rondo. Allegro moderato de la Sonata en re M, D 845) o R. Schumann (Novelletten, opus 21, núm. 1). D’altra banda, com ja succeí en el Classicisme (W.A. Mozart: Rondo, KV 511; L. van Beethoven: 2 Rondos, opus 51), el rondó es cultivà igualment com a peça independent (F. Mendelssohn: Rondo capriccioso, opus 14; F. Chopin: Rondó, opus 16), sovint amb un caràcter brillant i precedit d’una introducció lenta. La realització romàntica del rondó, que pot adquirir dimensions monumentals (G. Mahler: Rondo-Burleske de la Simfonia núm. 9), també pot plasmar-se amb episodis constituïts per peces de caràcter, com per exemple en Els quadres d’una exposició, de M. Musorgskij, en què la Promenade inicial reapareix variada, a manera de tornada, entre alguns dels deu quadres sonors.

Ja al segle XX, es troben exponents de rondós en compositors com B. Bartók (Allegro vivace del Concert per a piano núm. 3, Sz. 62, i Tres Rondós sobre melodies populars, Sz. 841), I. Stravinsky (Rondo: Allegro del Concerto in D) o A. Schönberg (Rondo. Molto moderato del Quartet núm. 3, opus 30).

Bibliografia

  1. Cole, M.S.: The Development of the Instrumental Rondo Finale from 1750-1800, Princeton 1964

Col·laboració: 
MBD

Llegir més...