En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon simple del tipus cítara de taula. El saltiri provenia de la cítara de caixa d’origen persa anomenada santur o santir, que també donà lloc al dulcimer a l’Espanya medieval i renaixentista. Mentre que el saltiri es tocava amb un plectre o bé amb els dits, el dulcimer es percudia amb una vareta. Del grec psaltērion, apareix durant el segle IX en representacions del rei David i en músics de l’Apocalipsi amb deu cordes i amb forma triangular i rectangular. Un altre tipus, de forma trapezoidal, entrà a la Península Ibèrica amb els àrabs i influí els saltiris europeus, adoptant també el nom de qanun. A partir del segle XIII, i fins al XV, es produí una gran expansió del saltiri dins la música culta. Adquirí diferents formats, el més important dels quals era el saltiri de caixa trapezoidal, amb tres o quatre cordes per nota, que apareix reproduït en les Cantigas de Santa Maria (1284). Es tocava amb els dits o amb un plectre, recolzat davant del músic o sobre una taula. Durant el segle XV, amb l’adveniment dels instruments de tecla, el saltiri passà a un segon terme i s’usà en l’àmbit privat o per a acompanyar el cant a l’església. Al segle XVIII n’hi hagué encara diversos tipus, alguns amb forma trapezoidal de tretze sèries de cordes triples o quàdruples i d’altres, com els del constructor barceloní Josep Alsina (alguns dels quals es conserven al Museu de la Música de Barcelona), amb vint-i-cinc sèries quíntuples de cordes de metall. Al llarg del segle XX l’ús del saltiri ha reviscut gràcies al moviment d’interpretació amb instruments originals de l’anomenada ’música antiga’, o al seu ús en certs estils de música folk o popular com el gusli rus o el kantele finès.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Minguet i Irol, Pau: Reglas y advertencias generales para tañer el psalterio, con varios tañidos, demonstrados y figurados..., Joachin Ibarra, Madrid 1754