Vida
Com assenyala L. Iberni en el seu estudi sobre Sarasate, fou el primer violinista virtuós modern, que permeté passar de l’escola antiga de F. Liszt, N. Paganini, C. Czerny i S. Thalberg als nous temps de l’intèrpret virtuós. El primer instrument que Sarasate tocà fou el violí, i, segons Saldoni -que recollí la informació del seu pare-, amb només cinc anys era un prodigi quant a afinació i execució. Rebé de la comtessa d’Espoz y Mina una pensió anual de 2 000 rals per als seus estudis. A Madrid es formà en la tècnica francobelga, i el 1854 meravellà en un concert al Teatro Real i fou rebut per la reina. El 1856 marxà cap a París per estudiar amb D. Alard, però durant el viatge la seva mare, que l’acompanyava, morí de còlera. El cònsul espanyol a París es feu càrrec del noi i li cercà una beca. Estudià composició amb H. Reber. El 1857 tocà als salons privats de G. Rossini, on causà admiració; allí conegué L. Diémer. El mateix any obtingué el premi del Conservatori de París i la premsa es feu ressò de l’excepcionalitat de l’intèrpret. Llavors es guanyà la protecció d’Auber: tocà davant de Napoleó III, i la reina Isabel II el condecorà amb l’Orde de Carles III. El 1861 inicià una gira de concerts que el dugué a Londres, Budapest, Bucarest i, possiblement, fins a Turquia. El compositor H. Wieniawski li dedicà el seu Segon concert per a violí i C. Saint-Saëns compongué per a ell el Tercer concert per a violí i orquestra, opus 61 (1880). En aquesta època, actuà sovint en concerts privats a París, i començà a compondre música per a cambra.
L’any 1870 marxà als EUA amb C. Patti i T. Ritter. A Amèrica, Sarasate popularitzà el Concert per a violí i orquestra, opus 26, de M. Bruch, amb qui mantingué bones relacions, i esdevingué el violinista de moda a Nova York. Vers el 1872 marxà al Brasil. Algunes fonts parlen de nous concerts al Perú, Xile i l’Argentina. Altres documents semblen confirmar que el 1872 retornà a Espanya, llavors en plena carlinada. De resultes de la guerra, marxà de nou a França. La premsa francesa l’assenyalava com el violinista capdavanter de la nova escola; el 1873 fou membre del jurat dels premis del Conservatori de París, i tocà en els concerts Colonne. Les temporades següents foren també molt actives; el 1875 estrenà obres d’E. Lalo -la Symphonie espagnole, opus 21-, i l’any següent viatjà a Alemanya, on vers el 1877 conegué O. Goldschmidt, que es convertí en el seu secretari, el seu agent i en la seva família més directa. La muller de Goldschmidt, B. Marx, formà duo amb ell. A Alemanya conegué J. Joachim, i tots dos es dedicaren diverses composicions. El 1880 feu la primera gira per Espanya; a Barcelona conquerí el públic, i la premsa publicà cròniques de l’entusiasme que causaren els seus concerts. L’any 1881 visità Rússia, país on retornà el 1884. El 1889 actuà a Amèrica, i l’any següent feu diversos concerts per Espanya. A Barcelona, Pedrell l’elogià com a persona i com a solista. Mantingué una activitat concertística molt intensa fins el 1908, que se li agreujaren els problemes bronquials que patia.
Sarasate tocà en diferents quartets, sovint amb A. Parent, L. van Waefelghen i J. Delsart, i formà agrupacions temporals amb H. von Bülow, C. Saint-Saëns, D. Popper o Lasserre. La seva obra compositiva partí de l’estètica nacionalista, però amb una visió més oberta, imbuïda d’altres estils. La seva producció inclou fantasies sobre òperes, obres de saló d’influència francesa, fantasies basades en peces populars europees i composicions que prenen com a partida la música popular hispànica, com s’esdevé en Navarra o el Capricho vasco.
Obra
Violí i piano
Prière et berceuse, op. 17 (publ. 1870); Spanische Tänze, op. 21, 22, 23, 26 ('Danses espanyoles', publ. 1877-82); Zigeunerweisen, op. 20 ('Melodies gitanes', publ. 1878); Caprice basque, op. 24 (publ. 1880); Jota aragonesa, op. 27 (publ. 1882); Sérénade andalouse, op. 28 (publ. 1883); El canto del ruiseñor, op. 29 (publ. 1885); Boléro, op. 30 (publ. 1885); Muñeira, op. 32 (publ. 1883); Airs écossais, op. 34 (publ. 1892); Peteneras, op. 35 (publ. 1894); Jota de San Fermín, op. 36 (publ. 1894); Zortziko Adiós montañas mías, op. 37 (publ. 1895); ¡Viva sevilla!, op. 38 (publ. 1896); Zortziko de Iparaguirre, op. 39 (publ. 1898); Introduction et fandango varié, op. 40 (publ. 1898); Introductions et caprice-jota, op. 41 (publ. 1899); Zortzico Miramar, op. 42 (publ. 1899); Mélodie roumaine, op. 47 (publ. 1901); Barcarolle vénetienne, op. 46 (publ. ~1902); Jota de Pamplona, op. 50 (publ. 1904); Le rêve, op. 53 (publ. 1907); fantasies de concert sobre temes de diverses òperes (entre les quals: Carmen, Bizet; Don Giovanni, Mozart; Der Freischütz, Weber; Faust, Gounod; La forza del destino, Verdi; Marta, Flotow; La flauta màgica, Mozart)
Altres obres
Navarra, 2 vl., pno., op. 33 (publ. 1899); La chasse, vl., orq., op. 44 (publ. 1901); Nocturne-sérénade, vl., orq., op. 45 (publ. 1901)
Bibliografia
- Altadill, J.: Memorias de Sarasate, Manén, Pamplona 1909
- Iberni, L.G.: Pablo Sarasate, ICCMU, Madrid 1994