També visqué a Saragossa, Sicília i Roma. El 1510 estava vinculat a la catedral de Barcelona, però el mateix any fou nomenat mestre de capella de la seu de Tarragona, càrrec que ocupà fins el 1516. Cap al 1518 retornà a Andalusia i fou cantor de la catedral de Granada, d’on arribà a ser mestre de capella el 1521. La seva contribució més important és el tractat Libro de música práctica (Barcelona, 1510). Els seus plantejaments teòrics, molt conservadors, mostren una gran influència de Guillem Despuig, la tradició pitagòrica i S. Boeci.