Tot i que els seus coneixements de tècnica musical eren escassos, Balzac sempre se sentí molt atret per aquesta forma artística, que influí en la seva obra, especialment en Gambara (1837) i Massimilla Doni (1839), les quals formen part del cicle de La Comédie Humaine. Es relacionà amb músics com Gioacchino Rossini, Héctor Berlioz o Franz Liszt, i en la seva obra són freqüents els personatges o els ambients vinculats a aquesta activitat. Però el que més li interessà de la música foren els aspectes de caràcter filosòfic: d’una banda, considerava que era l’art més complet gràcies a una capacitat expressiva que ell creia superior. D’altra banda, concebia el músic com a creador dotat de la facultat de transmetre un univers espiritual, al qual contraposava la materialitat del món, tema, a més, recurrent en la seva obra. En aquest sentit, Beethoven era per a Balzac el model de creador. L’obra de Balzac, al seu torn, fou motiu d’algunes versions operístiques, entre les quals destaquen Massimilla Doni (1937), d’Othmar Schoeck, i la versió teatral de Le faiseur, a la qual Darius Milhaud posà música d’acompanyament (1935).