En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon tipus cítara de taula. El cos de l’instrument té forma rectangular, semblant a la d’un piano de taula de mides més petites. El cordam es tensa paral·lelament a la taula harmònica, situada a la part superior de la caixa de ressonància. El mecanisme de producció del so permet el contacte indirecte entre el dit de l’intèrpret i la corda: en polsar una tecla, la tangent de metall que aquesta porta incorporada a l’extrem colpeja o prem les cordes. La intensitat del so és proporcional a la velocitat de l’impacte de la tangent, velocitat que pot ser variada segons una àmplia gamma. Augmentant o disminuint la tensió de la corda -amb un lleuger moviment del dit en la tecla- es pot produir un vibrato (Bebung). Pel seu so feble, el clavicordi no és l’instrument més apropiat per als concerts, i més aviat pot ser considerat com un instrument domèstic, ideal per a l’expressió més subtil. Semblantment a la família del llaüt, on en una mateixa corda es pot produir més d’una nota, el clavicordi també pot generar diverses notes segons el lloc on es colpegi la corda. L’instrument més comú i més sonor rep el nom de clavicordi lligat (gebundenes Klavichord), quan la corda és percudida per diverses tangents a nivells diferents. El clavicordi lliure o no lligat (ungebundenes Klavichord o també bundfreies Klavichord) es caracteritza per l’acció d’una sola tangent per corda.
A partir del 1400 el clavicordi es difongué molt a Alemanya, Itàlia i la Península Ibèrica, mentre que la seva extensió per França i Anglaterra fou menor. Una de les primeres representacions, anterior a l’any 1435, correspon a un fresc de la capella Caracciolo, de San Giovanni a Carbonara, a Nàpols. La primera descripció organològica completa s’atribueix a Henri Arnauld de Zwolle, a l’entorn del 1440. Es tracta d’un disseny, amb les dimensions marcades, d’un clavicordi de tres octaves. M. Mersenne descriví un clavicordi hexagonal amb una caixa per a protegir-lo, de Domenico de Pesaro, datat el 1543. Els instruments del segle XVI que s’han conservat són molt sonors, ideals per a executar les col·leccions de danses de Pierre d’Attaignant (Quatorze gaillards, 1531) i d’Antonio Gardane (Intavolatura nova di varie sorte de balli, 1551). Bona part dels llibres teòrics del segle XVI aporten una considerable informació sobre l’instrument. S. Virdung, J. Bermudo i T. de Santa María inclogueren en les seves obres diagrames sobre l’extensió del teclat amb l’octava curta. Tomás de Santa María teoritzà de manera detallada sobre la seva tècnica, sense valorar-ne la capacitat expressiva. F. Correa d’Arauxo, per la seva banda, forní un enginyós sistema d’afinació. El clavicordi fou molt difós al segle XVI a tot Europa. L’instrument més comú era el clavicordi lligat, d’una llargada una mica superior al metre i una profunditat de 30 cm, amb quatre octaves o quatre octaves i quart. Dins l’àrea de la cultura alemanya, i als primers decennis del 1700, l’instrument s’amplià a fi i efecte d’acréixer el seu so. La taula de ressonància es feu més gran i s’afegí al baix una tercera filera de cordes, afinades a l’octava. També s’amplià l’extensió del teclat, que arribà fins a les cinc octaves. Aquests instruments, però, eren clavicordis lliures. Els instruments dels segles XVII, XVIII i XIX conservats actualment són majoritàriament alemanys, però també n’hi ha d’ibèrics o d’escandinaus. Al segle XVII el clavicordi alemany era el més important. A l’entorn del 1713, J. Mattheson el descriví com un instrument expressiu, molt més adient per a l’estilo cantabile que no pas el clavicèmbal. Entre el 1758 i el 1768, Jacob Adlung feu un detallat comentari sobre la supervivència del clavicordi a Alemanya i inclogué la descripció del pedal clavichord i del cembal d’amour. C.Ph.E. Bach escriví l’obra més important del segle XVIII sobre la tècnica i la interpretació dels instruments de teclat, Versuch über die wahre Art das Clavier zu spielen (’Assaig sobre la manera correcta de tocar el clavidordi’), en la qual definí el caràcter de l’instrument. Els compositors germànics del final del segle XVIII trobaren en el clavicordi l’instrument idoni per a expressar la seva sensibilitat.
L’interès pel clavicordi que Bermudo i Santa María van demostrar al segle XVI continuà a la Península Ibèrica durant els segles XVII i XVIII. En 1723-24 Pablo Nassarre escriví sobre el clavicordi i en feu una descripció detallada. Gràcies a alguns documents ibèrics es coneixen diversos clavicordis: un de sis octaves de Grábalos, de Tarazona, que es troba al Museu de la Música de Barcelona; un clavicordi de Jaras de Belorado, i una important col·lecció portuguesa d’instruments.
El centenar de clavicordis que han perviscut a Escandinàvia evidencien la influència dels constructors germànics, especialment de l’escola d’Hamburg. Durant les primeres dècades del segle XX, i juntament amb el moviment de ressorgiment de la música antiga, la influència d’Arnold Dolmetsch pel que fa a la recuperació del clavicordi es feu notar especialment. Les primeres còpies d’instruments originals, fetes per la família Dolmetsh, són models de clavicordis lliures o deslligats del segle XVIII. Aquest fet influí en els constructors anglesos i alemanys, els quals es decidiren també a construir clavicordis. El clavicordi i la seva revifalla han estat objecte d’una extensa experimentació en el disseny i en els materials de construcció.
Bibliografia
- Bach, C.Ph.E.: Versuch über die wahre Art das Clavier zu spielen, Kant 1972
- Bermudo, J., Declaración de instrumentos musicales, Osuna 1555
- Bettenhaussen F. i Van Krevelen F. & H.: Clavecimbel, Clavichorden, Pianoforte, De Toorts, Harlem 1984
- Boalt, D.H.: Makers of Harpsichord and Clavicord 1440-1840, Clarendon Press, Oxford 1974
- Cerone, P.: El Melopeo y Maestro, Nàpols 1613
- Correa de Arauxo, F.: Facultad Orgánica, Alcalá de Henares 1626
- Dart, T.: The Clavicord, dins Musical Instruments throug the Ages, A. Baines, Harmondswort 1961
- Doderer, G.: Clavicordios portugueses do Século Dezoito, Fundaçao Calouste Gulbenkian, Lisboa 1971
- Hubbard, F.:Three Centuries of Harpsichord Making, Harvard University Press, Cambridge 1974
- Jacobi, E. R.: D.G. Türk: Klavierschule, "Documenta Musicologica", XXIII, 1962
- Mattheson, J., Das neu-eröffnete Orchestre, Hamburg 1713
- Meer J.H. van der: Kielklaviere, Staatliches Institut für Musikforschung Preussischer Kulturbesitz, Berlín 1991
- Nassarre, P.: Escuela música, Saragossa 1723-24
- Praetorius, M.: Syntagma musicum, Wolfenbüttel 1618-19
- Ripin, E.: Early Keyboard Instruments, Macmillan, Londres 1989
- Russell, R.,The Harpsichord and Clavicord, Faber & Faber, Londres 1973
- Santa María, T. de: Arte de tañer fantasía, Valladolid 1565
- Virdung, S.: Musica getusch, Basilea 1511