i Francesc Pi de la Serra i Valero | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Francesc Pi de la Serra i Valero

Música

Sumari de l’article

música mús
Cantant català.
Barcelona, 1942

Vida

Entrà als Setze Jutges el 1962, amb cançons iròniques (Les corbates), influïdes per G. Brassens i escrites inconfessadament per la seva tia Paulina. Aviat incorporà elements jazzístics a la seva música, i el seu humor derivà cap a la sàtira i la denúncia (L’home del carrer, Fariseus), fins a arribar a la brutalitat (Spot, Fills de Buda). Publicà alguns àlbums (Triat i garbellat, 1971; No és possible el que visc, 1974, etc.), on jugava hàbilment amb el llenguatge (La cultura, Un dia gris a Madrís), fregant sovint el surrealisme (Ulls tancats, La meva estrella). Bon guitarrista i artista carismàtic, assolí força èxits (Palau de la Música, 1975; Sis Hores de Canet, 1976) sense esdevenir, però, un cantant majoritari. Durant els anys vuitanta, i malgrat un disc de qualitat (Pijama de saliva, 1982), perdé progressivament presència pública, però continuà actuant i enregistrant discos: Quico, rendeix-te!, 1988; Qui té un amic, 1989; Amunt i avall, 1995.

Bibliografia

Complement bibliogràfic

  1. Pi de la Serra, Francesc: Cançons, Tres i Quatre, València 1976
  2. Espinàs, Josep Maria: Pi de la Serra, Ediciones Júcar, Madrid 1974
  3. Montllor, Ovidi; Pi de la Serra, Francesc; Febrés, Xavier: Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, Ajuntament de Barcelona; Laia, Barcelona 1986
Col·laboració: 
MPG

Llegir més...