Les fonts que informen sobre la seva figura són contradictòries pel que fa a la seva biografia. Segons unes es guanyà el favor del rei Saül com a músic, per calmar l’esperit maligne que el monarca duia dins, però també es diu que fou gràcies a la seva victòria sobre Goliat, un guerrer filisteu. El que se sap realment és que fou proclamat rei cap al 1010 aC, i que uní Judà amb les terres del nord d’Israel seguint una política exterior expansionista, paral·lelament a la seva tasca dficació interior. Convertí Jerusalem en capital del regne, i construí un nou temple. La seva figura ha representat tradicionalment l’ideal de rei, amb característiques messiàniques. La seva creació poeticoreligiosa fou important, i se li atribueixen 73 salms. Durant l’Alta Edat Mitjana la figura de David experimentà una gran puixança i apareix molt sovint en els saltiris tocant algun instrument. Després d’una època de decadència a la Baixa Edat Mitjana, durant la qual quedà en l’oblit, fou represa durant el Renaixement. Els artistes de l’època sovint triaren David com a tema per a les seves obres, i el luteranisme l’agafà com a símbol de la música, element considerat exaltador del fervor religiós. A partir del segle XVIII, amb la mentalitat il·lustrada, perdé el seu lloc en la imatgeria musical i només se’n troben referències esporàdiques.