OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

sonata

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

música mús
Des del segle XVII, nom donat a diversos tipus de composicions, principalment instrumentals, per a un sol instrumentista o dins dels gèneres de la música de cambra.

A l’Edat Mitjana i al Renaixement la paraula italiana sonata i els seus equivalents o adaptacions en altres llengües (sonnade, sonada, sonado, sennet, etc.) s’utilitzaren per a denominar peces instrumentals en general en oposició a la cantata, peça per a ser cantada. Al llarg dels segles XVII i XVIII, però, l’ús del terme s’anà especialitzant i acabà aplicant-se de manera quasi exclusiva a obres per a un sol instrumentista o de cambra. Amb el temps es va limitar -de forma potser arbitrària- a peces per a un màxim de dos instruments (la resta sol anomenar-se trio, quartet, etc.).

L’origen de la paraula sonata es troba en les expressions italianes canzona da sonar o canzona sonata. Al final del segle XVI les obres que portaven el títol de sonata no es distingien de manera clara d’una canzona. Durant el segle XVII, les peces de G. Gabrieli, L. Viadana, L. Rossi i d’altres començaren a establir l’estructura multiseccional característica de la sonata i a definir dos dels seus tipus fonamentals: la sonata a solo (amb baix continu) i la sonata en trio. L’ús de sonates com a música d’entreteniment i com a introducció o acompanyament d’actes litúrgics donà lloc a les diferències estilístiques i formals entre la sonata da camera i la sonata da chiesa, les quals conflueixen, però, en molts aspectes i tingueren la mateixa importància en la determinació del futur del gènere. Al final del segle XVII i gràcies, sobretot, a les obres d’A. Corelli, es concretaren les característiques bàsiques de la sonata: divisió de l’obra en diversos moviments de tempo, caràcter i tonalitat contrastants. La unitat tonal s’assegura per l’ús de la mateixa tonalitat en el primer i el darrer moviments (en la sonata da camera es troba encara la possibilitat de tenir tots els moviments en la mateixa tonalitat, tret característic de la suite). El llenguatge utilitzat -sobretot pel que fa a la relació entre parts melòdiques i baix- pot definir-se com a ’polifonia de continu’ (segons l’expressió que Carl Dahlhaus aplicà a l’estil de J.S. Bach), la qual permet una gran claredat en el disseny harmònic a petita i gran escala, al mateix temps que possibilita el joc imitatiu i la independència de les veus.

Des dels seus orígens italians, la sonata s’estengué durant el Barroc per tot Europa: obres d’aquest gènere foren compostes per autors alemanys (G.F. Händel, J.S. Bach, G.Ph. Telemann), austríacs (H.I. von Biber), anglesos (H. Purcell) i francesos (L. Couperin, J.M. Leclair). Les sonates de J.S. Bach (per a viola de gamba, flauta o violí i clavicèmbal, per a orgue, i per a violí sol) representaren la culminació del gènere per la perfecció de la seva escriptura instrumental, la sòlida estructura harmònica i la densitat de la seva rica polifonia. Al mateix temps que Bach escrivia aquestes obres mestres, els compositors italians contemporanis tendien a l’ús d’un estil més homofònic que afavoria la cantabilitat de les veus principals i una harmonia més senzilla però més contrastada. En les nombroses sonates per a clavicèmbal que D. Scarlatti compongué a Lisboa i Madrid ja són presents molts dels trets que definiren l’estil clàssic. Tot i que foren publicades com a obres en un sol moviment, no s’ha de descartar la possibilitat que fossin pensades per a ser interpretades en grups de dos o més, de manera que constituïssin sonates en diversos moviments. La seva influència en els compositors de la Península Ibèrica, entre ells A. Soler, N. Casanovas i altres catalans, fou molt gran. Entre els autors italians de sonates de les primeres dècades del segle XVIII hi ha C. Galuppi i D. Alberti. Entre els alemanys, els fills de J.S. Bach, Wilhelm Friedemann, Carl Philipp Emanuel i Johann Christian. C.P.E. Bach eixamplà les possibilitats dramàtiques de la sonata exercint una gran influència en els compositors del Classicisme vienès, especialment J. Haydn. D’altra banda. J.C. Bach transmeté l’elegància de l’estil galant a W.A. Mozart.

Malgrat que en la darrera part del segle XVIII poden trobar-se sonates amb esquemes formals molt diferents, el model de tres o quatre moviments (els extrems de tempo ràpid i el central lent, amb la possibilitat d’un minuet en segon o tercer lloc) es generalitzà. Entre els clàssics vienesos la sonata es consolidà com el gran gènere de la música de cambra. La vinculació del gènere amb el que més endavant s’anomenà forma sonata (denominació que porta a confusió perquè no es refereix a la forma d’una sonata completa, sinó a la d’un dels seus moviments) demostra que s’associà a la música més exigent pel que fa a complexitat i integració motívica, harmònica i estructural. Malgrat que tant un trio, un quartet, un quintet, etc. com una simfonia s’escriuen segons els mateixos principis formals o estilístics que les sonates (són, de fet, sonates per a tres, quatre, cinc instruments o per a una orquestra), el nom s’anà reservant gradualment a obres escrites per a un o dos instruments (amb excepcions com ara els Trios de J. Haydn, que foren publicats com a Sonates per a piano amb acompanyament de violí i violoncel).

Entre els compositors del Classicisme vienès la sonata fou un gènere fonamental. Cal destacar les de J. Haydn i W.A. Mozart per a piano sol, dirigides a intèrprets no professionals, i les de L. van Beethoven, la dificultat tècnica de les quals acabà excloent-ne el pianista afeccionat. Les nombroses sonates per a violí i piano de Mozart contenen alguna de les seves millors obres de cambra. Compongué també sonates per a piano a quatre mans o per a dos pianos (entre les quals la magnífica KV488) i, també, mentre va ser a Salzburg, sonates da chiesa. Les sonates de Beethoven (per a piano sol, per a violí i piano o per a violoncel i piano) establiren els estàndards de qualitat de la sonata del segle XIX i de bona part del XX. Considerades unànimement com a models suprems d’arquitectura tonal i lògica motívica, les seves sonates per a piano han estat, a més, el fonament d’una gran part de les teories que sobre la forma musical s’han desenvolupat al llarg dels dos darrers segles.

Les sonates per a piano de F. Schubert (que en compongué també per a violí i piano, piano a quatre mans o arpeggione i piano) parteixen de la imitació dels models clàssics vienesos. En les seves obres més tardanes, però, aquesta dependència és més aparent que real. Les seves darreres sonates per a piano sol -obres en les quals Schubert desenvolupà un món sonor molt personal- representen una de les aportacions més originals al gènere.

Altres importants compositors de sonates d’aquest mateix període foren M. Clementi (que tingué una notable influència en Beethoven), J.N. Hummel i C.M von Weber. A Catalunya poden esmentar-se les obres de Josep Gallès o Mateu Ferrer, que palesen el coneixement de la música centreeuropea, però que no assoleixen el nivell de les d’autors de generacions anteriors com, per exemple, A. Soler.

Durant el Romanticisme la sonata perdé bona part del seu pes com a gènere central, essent els compositors menys radicals (F. Chopin, F. Mendelssohn, R. Schumann, J. Brahms) els qui compongueren les sonates de més qualitat (per a piano sol o per a un altre instrument i piano), en les quals es mantingueren, per regla general, la distribució i el tipus de moviments establerts pel Classicisme vienès. No obstant això, un compositor associat a la Nova Escola Alemanya, F. Liszt, escriví una de les sonates més originals d’aquest període. La seva Sonata per a piano, en si m, consta d’un únic i gran moviment que respecta l’estructura de la forma sonata dividit, però, en diferents seccions de tempo, caràcter i tonalitat contrastant que equivalen als diferents moviments de la sonata tradicional. La seva sonata Après une lecture de Dante representa l’aplicació a la sonata del llenguatge i el plantejament propis de la música programàtica. En aquest sentit, la relació entre aquesta obra i la sonata clàssica és la mateixa que hi ha entre els seus poemes simfònics i la simfonia. La sonata per a violí i piano de C. Franck s’inspira en els procediments de transformació temàtica de Liszt, però també en l’exemple d’algunes obres de Beethoven. És remarcable el seu ús de l’anomenada forma cíclica, en la qual determinats temes apareixen en tots els moviments prenent diverses formes.

Al final del segle XIX i principi del XX, el gènere sonata mantingué encara, en mans de compositors com M. Reger, A. Skr’abin, S. Prokof’ev, G. Fauré, I. Albéniz, etc., el significat que tenia en el Romanticisme. En les sonates que C. Debussy compongué al final de la seva vida creativa (i en les que tenia projectades i no pogué escriure) es pot observar una certa tornada a l’ús preclàssic del terme sonata: cap compositor anterior no hauria anomenat sonata una obra com la seva Sonata per a flauta, viola i arpa. Els autors de la primera meitat del segle XX (I. Stravinsky, B. Bartók, P. Hindemith, Ch. Ives, R. Gerhard, etc.) enriquiren el gènere de la sonata amb les seves novetats formals, harmòniques i d’instrumentació. Malgrat l’ús que feren de molts models formals del passat, els compositors de l’Escola de Viena evitaren el títol sonata, excepte en el cas de la Sonata per a piano opus 1 d’A. Berg.

A l’època posterior a la Segona Guerra Mundial, la denominació sonata prengué, lògicament, connotacions classicistes alienes a l’avantguarda. Existeixen, però, obres absolutament avantguardistes, com les sonates per a piano de P. Boulez. Les dues primeres es relacionen amb models clàssics, mentre que la tercera és un dels intents més complexos del compositor en el camp de la música aleatòria. Les sonates d’E. Carter (per a piano sol i per a violí i piano) són també obres que uneixen la pretensió de grandesa del gènere amb un llenguatge molt innovador. Altres obres importants dels compositors avantguardistes són la Sonata per a dos pianos de Karel Goeyvaerts i la Sonata per a piano de Jean Barraqué. Entre els músics catalans que en temps recents han escrit obres amb el títol de sonata cal destacar X. Montsalvatge, J. Homs, S. Pueyo i J. Soler.

Bibliografia

  1. Barford, P.T.: The Sonata-Principle. A study of musical thought in the Eighteenth Century, "The Music Review", XIII, 1952
  2. Newman, W.S.: A History of the Sonata Idea (The Sonata in the Baroque Era, The Sonata in the Classic Era, The Sonata since Beethoven), Norton & Company, Nova York 1972
  3. Ratner, L.G.: Classic Music, Schirmer Books, Nova York 1980
  4. Ratner, L.G.: Romantic Music, Schirmer Books, Nova York 1992
  5. Rosen, Ch.: El estilo clásico, Alianza Editorial, Madrid 1986

Complement bibliogràfic

  1. Climent i Barber, Josep
  2. Cobo, Francisco: Versos, pasos y sonatas, Sociedad Española de Musicología, Madrid 1991
  3. Mata i Bertran, Francesc Xavier: Las mejores sonatas, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1986
  4. Selva i Henry, Blanca: Les sonates de Beethoven per a piano i per a piano i violí, Imp. Atenes, Barcelona 1927
Col·laboració: 
VEM

Llegir més...