Cronista oficial de Lluís XIV, escriví tragèdies inspirades en models clàssics que tingueren una gran influència en el teatre barroc francès. Entre les seves obres destaquen Andromaque (1667), Les Plaideurs (1668), Britannicus (1669), Bérénice (1670), Bajazet (1672), Mithri date (1673), Iphigénie (1674) i Phèdre (1677). Escriví La chute de Phaëton (1679) i Idylle de la paix (1685) per a J.B. Lully, el qual, per la seva banda, traslladà a les seves òperes la recitació, el ritme i el metre de les tragèdies racinianes. Racine influí també en l’òpera francesa a través de l’Académie des Inscriptions, de la qual era membre des del 1683 i des d’on supervisava i autoritzava les obres escèniques musicals. G.F. Händel escriví alguns oratoris a partir de textos de Racine i, ja al segle XX, empraren el text de Phèdre Georges Auric, per a un ballet (Phèdre, 1949), i el nord-americà George Rochberg, en una obra vocal per a mezzosoprano i orquestra (Phaedra, 1973).