Tingué una sòlida educació musical, i en la seva joventut considerà la possibilitat de professionalitzar-se com a baríton. Del 1876 al 1894 exercí la crítica musical en diverses publicacions. Els seus articles mordaços, directes i analítics li reportaren enemics i partidaris. Fou el principal defensor de R. Wagner a la Gran Bretanya, i en difongué la causa amb l’assaig The Perfect Wagnerite (1898), on feia una interpretació heterodoxa de L’anell del Nibelung. Fou a més un gran admirador de G. Verdi, descobrí i encoratjà E. Elgar i defensà A. Schönberg. Emprà també la música en la seva obra literària, singularment la figura i l’obra de W.A. Mozart (en especial Don Giovanni i La flauta màgica), un dels seus compositors preferits, present en diverses de les seves narracions i obres de teatre (Man and Superman i Back to Methuselah), en algunes de les quals mostrà una concepció wagneriana. A més, alguns dels protagonistes de les seves obres són també músics (Major Barbara, 1905; Heartbreak House, 1919). La seva obra Pygmalion (1913), representada sovint com a musical, ha estat objecte també de dues destacades versions cinematogràfiques, l’una amb música d’Eric Honnegger (1936), i l’altra, d’André Previn (My Fair Lady, 1964). William Walton escriví la banda sonora de Major Barbara (1941), Georges Auric la de Caesar and Cleopatra (1945), etc.