Entre les formes afins hi ha la burletta i la farsa. Generalment constava de dues o tres parts, cadascuna de les quals contenia una o dues àries -quasi sempre en forma da capo i separades per recitatius- i un duet final. Aquestes parts eren recollides al final del llibret de l'opera seria que complementaven, sense constituir un espectacle per elles mateixes. Fou una derivació de l'intermedio dels segles XVI i XVII, terme que es mantingué com a sinònim al llarg de la primera meitat del XVIII, i de les scene buffe del XVII, difoses sobretot a Nàpols, quan aquestes se separaren de l'opera seria i es convertiren en obres independents. Durant les tres darreres dècades del segle XVIII el terme designà una acció teatral autònoma, coincident amb l'opera buffa excepte en la seva llargària. L’obra més famosa d’aquest gènere és La serva padrona, de G.B. Pergolesi.
m
Música