OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Napoleó I

Música
música mús
Emperador dels francesos (1804-15).
Ajaccio, Còrsega, 1769 — Saint Helena, 1821

Fou mecenes de la música i de les arts en general. Volgué imitar les formes de vida dels monarques del moment, i un dels elements indispensables era el patronatge artístic. Creà una capella imperial i a la seva cort es realitzaren nombroses representacions teatrals i operístiques. Napoleó usà la música com a instrument polític i imposà els seus gustos, fet que afectà molts aspectes de la vida musical francesa, com ara la creació, l’educació o l’activitat teatral i concertística. Mostrà una clara preferència per la música italiana en lloc de la francesa, circumstància que afavorí l’entrada de les influències italianes a França. Tampoc no mostrà cap entusiasme per la música alemanya. Entre els compositors protegits per Napoleó, fins i tot abans de ser coronat, hi hagué Giovanni Paisiello, a qui encarregà nombroses composicions, entre les quals destaca l’òpera, Proserpine (1803). Paisiello gaudí de molts privilegis. Fou mestre de capella a la cort, i músic personal de Napoleó, que li concedí la Legió d’Honor. Altres músics protegits per l’emperador foren J.F. Lesueur, que substituí Paisiello com a mestre de capella, i F. Paër, que ocupà els càrrecs de compositor imperial oficial, director musical i director del Théâtre Italien. Paër compongué algunes òperes que es representaren a la cort napoleònica. Les que tingueren més èxit foren Numa Pompilio (1808), Cleopatra (1808) i Didone abbandonata (1810). Altres compositors, en canvi, foren bandejats, com és el cas de L. Cherubini. La capella imperial fou molt activa i arribà a tenir fins a cinquanta membres entre cantants i instrumentistes, tots ells escollits personalment per Napoleó. A la cort napoleònica, es donà una especial importància a la música escènica, i l’Òpera de París fou un instrument del poder. L’emperador tenia el control directe sobre les obres representades, l’ordre en què es representaven o els cantants contractats. Les obres que exaltaven el poder imperial gaudien, òbviament, del seu favor. Aquest és el cas de Le triomphe de Trajan (1807), de Le Seur. Es potenciaren teatres, com ara els de Malmaison, Saint Cloud i s’obrí el de les Tulleries (1808). D’altra banda, el Conservatori de París s’amplià, es renovà l’edifici i s’hi construí una sala de concerts. Altres membres de la família de Napoleó, entre els quals el seu germà més jove, rei de Westfàlia, o les seves germanes, també foren mecenes de compositors i intèrprets. Així, N. Paganini estigué al servei d’Elisa, germana de l’emperador.

Col·laboració: 
NBM

Llegir més...