Ronsard fou una de les figures més destacades de l’humanisme francès. Després de passar una bona part de la seva vida en ambients cortesans, es retirà per dedicar-se a l’estudi i a la literatura. Fou el capdavanter de la Pléiade, moviment classicista que renovà la poesia francesa. L’obra poètica de Ronsard comprèn, entre d’altres, les Odes (1550-52), d’una erudició gairebé hermètica, els sonets Les amours (1552; seguits de La continuation des amours, 1555-56); Les Folastries (1553), humorístiques, i Les amours d’Hélène (1578), a més de composicions èpiques i triomfals. Tot i que les habilitats musicals de Ronsard eren molt limitades, les concepcions neoplatòniques que defensà fan de la música una unitat en la seva idea de la poètica, i sovint ell mateix indicà que els seus poemes havien de ser recitats amb acompanyament musical o bé cantats. Durant la segona meitat del segle XVI, els poemes de Ronsard foren musicats en un gran nombre de versions per Claude Goudimel i Clément Janequin, entre altres autors. Després d’un llarg període d’obscuritat, compositors dels segles XIX i XX en recuperaren els sonets i les odes (R. Wagner, G. Bizet, Ch. Gounod, D. Milhaud, P. Honnegger, F. Poulenc, etc.).