Pierre de Ronsard

Ronsard fou una de les figures més destacades de l’humanisme francès. Després de passar una bona part de la seva vida en ambients cortesans, es retirà per dedicar-se a l’estudi i a la literatura. Fou el capdavanter de la Pléiade, moviment classicista que renovà la poesia francesa. L’obra poètica de Ronsard comprèn, entre d’altres, les Odes (1550-52), d’una erudició gairebé hermètica, els sonets Les amours (1552; seguits de La continuation des amours, 1555-56); Les Folastries (1553), humorístiques, i Les amours d’Hélène (1578), a més de composicions èpiques i triomfals. Tot i que les habilitats musicals de Ronsard eren molt limitades, les concepcions neoplatòniques que defensà fan de la música una unitat en la seva idea de la poètica, i sovint ell mateix indicà que els seus poemes havien de ser recitats amb acompanyament musical o bé cantats. Durant la segona meitat del segle XVI, els poemes de Ronsard foren musicats en un gran nombre de versions per Claude Goudimel i Clément Janequin, entre altres autors. Després d’un llarg període d’obscuritat, compositors dels segles XIX i XX en recuperaren els sonets i les odes (R. Wagner, G. Bizet, Ch. Gounod, D. Milhaud, P. Honnegger, F. Poulenc, etc.).