També pot servir, però, com a preludi d’altres tipus d’obra (suite, simfonia), i fins i tot pot haver estat composta per a ser interpretada individualment. Al principi del segle XVII, la tradició de començar les representacions que s’oferien a la cort amb una fanfara de trompetes començà a ser substituïda per introduccions amb diverses parts, anomenades simfonies. Les obertures venecianes d’aquesta època (1670, aproximadament) tenien dues parts, la primera lenta i en metre binari, i la segona ràpida i en metre ternari. A Nàpols, al final del segle, A. Scarlatti instaurà un tipus d’obertura basat en tres moviments, ràpid-lent-ràpid (dansa). Aquest model s’estengué per tot Itàlia, motiu pel qual es coneix com a obertura italiana. A França, les obertures tenien unes característiques diferents: començaven amb un moviment solemne, basat en un ritme característic, seguit d’un allegro fugat, i acabaven, generalment, amb la recapitulació d’elements propis del primer moviment. Aquest estil d’obertura francesa, introduït per J.B. Lully cap a l’any 1658 (Alcidiane), també fou molt imitat dins i fora de França, i compartí el protagonisme amb l’obertura italiana a l’època barroca. A Alemanya s’anomenaven ouverture les suites instrumentals que començaven amb una obertura a la francesa (J.S. Bach: Ouverture, BWV 1066-69, per exemple).
Al començament del Classicisme, les obertures de les òperes seguien majoritàriament el model italià, fins i tot a França, però la seva estructura s’anà modificant. El primer moviment, sovint en forma de sonata, guanyava protagonisme a mesura que el perdien els dos següents. La tendència era, doncs, d’anar cap a l’obertura amb un sol moviment. Paral·lelament, també es buscava una vinculació més forta, i a tots els nivells (dramàtic i musical), de l’obertura i l’òpera la qual preludiava. Cal destacar, en aquest sentit, les aportacions de Ch.W. Gluck (Alceste) i W.A. Mozart (El rapte del serrall).
Amb Beethoven (Leonore) s’arribà al final d’aquest procés i s’inicià el camí cap a l’obertura romàntica. El seguiren C.M. von Weber (Der Freischütz), G. Meyerbeer (Les Huguenots), etc. Però la idea de donar a l’obertura més càrrega dramàtica, així com d’integrar-la cada cop més en el conjunt de l’obra, segurament provocà, d’una banda, la independització de l’obertura com a obra de concert i, de l’altra, la seva pràctica dissolució dins de l’òpera, essent substituïda en molts casos pel preludi. En obres menors (opereta, comèdia musical), l’ús de l’obertura en forma de recull de temes de l’obra -obertura popurri- s’ha anat mantenint des de D.F.E. Auber, Ch. Gounod, J. Offenbach, etc., fins als nostres dies.
Hi havia precedents de la interpretació d’obertures en concert, fins i tot abans que Beethoven, Schubert, Weber i d’altres en comencessin a compondre de manera independent. Normalment, l’obertura romàntica de concert s’inspirava en l’evocació d’alguna idea o situació. Les obres de F. Mendelssohn (Somni d’una nit d’estiu, etc.) són, probablement, les més representatives, sense oblidar les de compositors com H. Berlioz, P.I. Cajkovskij, J. Brahms i F. Liszt i dels nacionalistes N. Rimskij-Korsakov, B. Smetana, A. Dvorák i E. Grieg, entre d’altres. L’aparició del poema simfònic anà desplaçant progressivament l’obertura de concert, sense arribar, però, a fer-la desaparèixer.