Fou, amb Èsquil i Eurípides, el principal exponent de la tragèdia grega. De la seva obra en resten només un drama satíric (gairebé sencer) i set tragèdies completes. Segons un biògraf seu, Sòfocles mostrà de molt jove un gran talent musical, i és presentat com un bon intèrpret de cítara. Sembla, no obstant això, que en l’obra del poeta, les intervencions musicals, reduïdes a les formes monòdica i coral, se circumscriuen a subratllar moments de dolor o d’alegria inconscient. Nombrosos compositors s’han basat en les tragèdies de Sòfocles. Pel que fa a les òperes, cal esmentar les versions d'Antígona de Baldassare Galuppi (1751), Nicola Zingarelli (1790) i Arthur Honegger (1927); les d'Èdip rei d’Igor Stravinsky (1927) i de Carl Orff (1959); la d'Oedipe de George Enescu (1931) i la d'Electra de Richard Strauss (1909). D’altra banda, les obres de Sòfocles també han inspirat altres gèneres vocals i àdhuc música instrumental.