i duo | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

duo

substantiu masculím
Música
W.A. Mozart: Don Giovanni, KV 527, II núm. 14 Duetto ’Eh via buffone' (fragment)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
música mús
Composició vocal o instrumental per a dos intèrprets, amb acompanyament o sense.

Molts compositors diferenciaren duet, utilitzat per a música vocal, de duo, utilitzat per a música instrumental. A l’Edat Mitjana, amb el naixement de la polifonia, formes com el conductus eren escrites amb un elevat grau de virtuosisme per a duo de cantants solistes. Al segle XV fou molt corrent combinar seccions corals i a dues veus en les misses i els motets. Compositors com J. Dunstable o més tard T. Morley escriviren obres senceres en diferents moviments per a aquesta formació. Al Renaixement nasqué la forma bicinium, que essencialment tenia una finalitat pedagògica. Consistia a escriure un exercici a dues parts perquè s’exercitessin els principiants, que podia ser vocal o instrumental, en cànon o a la manera d’una cançó. La forma va transcendir molt aviat la seva funció didàctica i des de J.Ch. Pepusch, passant per J. Haydn, fins a B. Bartók (Mikrokosmos 43-55) els compositors conrearen el bicinium com una forma més. En la música vocal barroca, la forma dels duos depengué clarament del gènere al qual pertanyien. La cantata demanava duos on els solistes cantessin paral·lelament el mateix text, mentre que en l’oratori, més dramàtic, les veus es permetien de dialogar entre elles caracteritzant, fins i tot, personatges diferents. En aquest darrer cas destaca el tractament del personatge de Jesús en l’obra de H. Schütz Auferstehungshistorie (’Història de la resurrecció’, 1623). Aquesta fórmula fou recuperada al segle XX per I. Stravinsky (The flood) i B. Britten (Abraham and Isaac). Al segle XVIII, el duetto per camera fou una forma vocal amb text profà i acompanyament de petits grups instrumentals, dividit en recitatius, àries i duos. A. Campra i G.B. Pergolesi (Stabat Mater) aplicaren les mateixes tècniques a la música religiosa. En el lied romàntic alemany, ja al segle XIX, F. Schubert, R. Schumann, F. Mendelssohn i J. Brahms ampliaren els recursos del gènere amb la seva més que notable aportació (per a veus iguals o mixtes). L’òpera sabé aprofitar, ja des d’un bon començament, els recursos expressius i dramàtics del duo i contribuí decisivament al seu desenvolupament. C. Monteverdi a La coronazione di Poppea escriví el que es pot considerar el primer duo d’amor de la història de l’òpera en què, contràriament al que passava al teatre, dos personatges podien intervenir de manera simultània en un moment de l’acció. Aquest recurs ja no es pogué deslligar de la mateixa història del gènere, i al llarg de generacions no va fer sinó consolidar-se amb diferents pressupòsits estètics: mentre que en les obres de Mozart la textura de les veus il·lustrava el dramatisme de cada episodi ("Fra gli amplessi" de Così fan tutte), V. Bellini desaprofità les possibilitats de les veus fent que l’una s’emmirallés en l’altra (la veu greu era l’ombra de l’aguda a intervals de tercera o sisena). El duet per a piano tingué el seu gran moment amb Mozart (riquesa de textures, estil concertant) i J. Brahms (valsos) -el primer en l’opció per a dos instruments, i el segon, per a un de sol (a quatre mans) com també ho havia fet Schubert.

Col·laboració: 
JPP
Llegir més...