Tot i que la música no fou un dels seus temes principals de reflexió, al llarg de gairebé tota la seva obra es poden trobar referències musicals. Els escrits "Plusieurs silences" i "Adorno come diabolo" -publicats en Des dispositifs pulsionnels (1973)- i "Musique, mutique", inclòs en Moralités postmodernes (1993), en són els moments més notables. Lyotard mostrà la relació entre la consistència que el capitalisme imposava a tota cosa -el principi universal d’intercanviabilitat- i el tractament serialista dels paràmetres musicals. El serialisme opera una "dessensibilització" del material musical tot reduint el valor de cada nota de la sèrie a la posició que hi ocupa: la nota remet a la sèrie, i aquesta, a les operacions possibles sobre ella mateixa. D’acord amb la seva posició respecte al capitalisme, Lyotard buscà una música que trenqués amb aquest procés de delegació del valor del simple so de la nota a un sistema de composició, delegació que suposava una dràstica restricció de l’experiència musical possible. Per això defensà l’experimentalisme musical de J. Cage, M. Kagel o F. Zappa, i també una audició de la música que, en lloc de concebre com a identificació de la construcció de l’obra o de les entitats pròpiament musicals (graus, ritme harmònic, canvis de tonalitat...), identificava amb els múltiples efectes que la música genera. Per a Lyotard, escoltar un esdeveniment musical sonor era "metamorfosar-lo: en llàgrimes, en gestos, en rialles, en danses, en mots, en sons, en teoremes, en el fet de repintar el menjador, d’enviar a pastar fang un amic...".