El qualificatiu ’de cambra’ s’ha d’entendre aquí en el seu sentit més estricte, és a dir, aquell que prescriu l’ús de parts solistes (un sol instrument per a cada part), i no simplement una orquestra amb una plantilla reduïda. Altrament, una gran quantitat de les simfonies de J. Haydn o W.A. Mozart, per exemple, s’haurien de considerar simfonies de cambra. La Kammersymphonie, opus 9, d’Arnold Schönberg és potser l’obra que defineix més bé el gènere. Altres simfonies de cambra, des de la de F. Schreker fins a la de John Adams, han estat compostes sota la seva influència. Després de l’opus 9, Schönberg començà a escriure una segona Kammersymphonie, opus 36, però no la completà fins el 1936, quan de nou s’interessà pel tipus de tonalitat ampliada immediatament anterior a la seva música atonal.
f
Música