i tiorba | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

tiorba

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

Tiorba
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de corda pinçada de la família dels (arxillaüts) format per una caixa de contorn piriforme, fons bombat i mànec molt llarg amb doble claviller.

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany a la família dels llaüts de mànec. Es desenvolupà a Itàlia al final del segle XVI per a realitzar l’acompanyament de les peces en estil recitatiu, i s’adoptà ràpidament a tot Europa com un important instrument de baix continu. Fou molt usat durant el segle XVII per a interpretar la part del continu de la melodia acompanyada.

Nasqué de la necessitat de reforçar el registre greu del llaüt, molt utilitzat i apreciat com a instrument d’acompanyament durant tot el cinc-cents. A aquest se li van afegir cordes greus o bordons, allargant el mànec per tal que produís sons més clars i evitar cordes molt gruixudes que donaven un so opac. A l’extrem d’aquest mànec prolongat s’afegí un segon claviller per a uns bordons que només sonaven a l’aire i que no podien ser modificats per la mà esquerra. En podia tenir de catorze a setze ordres, distribuïts en els dos clavillers: set sobre el mànec amb trasts, i set o nou lligats al segon claviller. Una altra innovació important fou l’adopció de cordes simples en lloc d’ordres dobles com el llaüt, encara que algunes tiorbes les continuaren mantenint. Des de ben aviat l’afinació que va prevaler fou (d’agut a greu): la2 mi2 si2 sol2 re2 la1 sol1 fa1 mi1 re1 do1 si1 la1 sol1. Aquest nou tipus de llaüt s’anomenà llaüt atiorbat i, més tard, tiorba o chitarrone. Michael Praetorius (Syntagma musicum, 1619) diferencià dos models de tiorba: la tiorba paduana, llaüt amb sis ordres sobre el diapasó i vuit bordons, i la tiorba romana, o chitarrone, llaüt baix de catorze ordres, caracteritzat per l’extraordinària llargada del mànec. Les col·leccions dels museus d’instruments de música de Brussel·les, París i Barcelona conserven tiorbes i arxillaüts de Matteo i Michael Sellas de Venècia, els lutiers de més renom que en fabricaren.

Encara que fou utilitzada al començament com a instrument d’acompanyament, es va beneficiar, sobretot al segle XVII, d’un repertori propi per a solista, escrit en tabulatura. A Itàlia, Alessandro Piccinini li dedicà Intavolatura di liuto et di chitarrone (Bolonya, 1623), i Giovanni Girolamo Kapsberger, el Libro quarto di Intavolatura di chitarrone (Roma, 1640). Bellerofonte Castaldi (Capricci, Mòdena, 1622) publicà alguns duets per a tiorba i tiorbino a l’octava, tiorba de petites dimensions afinada una octava aguda. A França, l’important guitarrista Robert de Visée publicà el Llibre de pièces de Théorbe et de luth mises en partitions, dessus et basse (París, 1716), al qual s’afegiren els manuscrits conservats i recopilats pel seu alumne, el noble Vaudry de Saizenay, col·lecció que es troba a la Biblioteca Municipal de Besançon. Existeixen també dos manuscrits a la Bibliothèque Nationale de París. A més, es publicaren diversos mètodes de continu per a tiorba: Méthode pour apprendre facilment à toucher le théorbe sur le basse continuo (París, 1669), de N. Fleury, Livre de théorbe (París, ~1670), de H. Grenerin, i Traité d’accompagnement pour le théorbe et le clavecin (París, 1690), d’E.D. Delair.

Bibliografia

  1. Andrés, R.: Diccionario de instrumentos musicales, Biblograf S.A., Barcelona 1995
  2. Radole, G.: Liuto, chitarra, vihuela, Suvini Zerboni, Milà 1997
  3. Spencer, R.: Chitarrone, Theorba, and Archlute, "Early Music", IV, 1976

Col·laboració: 
NMA

Llegir més...