Usualment presenta una estructura simple amb frases curtes sense anacrusi, i sovint amb repetició de seccions internes de dos compassos. El nom aparegué a França al segle XVII, quan les danses cantades i cançons populars poloneses pròpies del final del XVI (chodzony, pieszy, wolny, wielki i d’altres) es difongueren -ja com a peces purament instrumentals- entre l’alta societat francesa tot esdevenint danses cortesanes. En derivà així una peça instrumental que després d’un lent desenvolupament, majoritàriament fora de Polònia, donà lloc, al principi del segle XVIII, a una forma de dansa estilitzada, caracteritzada pel tempo moderat, el compàs ternari, l’absència d’anacrusis i l’ús extensiu de certs patrons rítmics (vegeu exemple). En aquesta època fou especialment cultivada pels compositors germànics, com ara Sperontes, G.Ph. Telemann, J.G. Goldberg, W.F. Bach i W.A. Mozart, entre d’altres. Eventualment, formà part de la suite (Suite francesa, núm. 6, i Suite per a orquestra, núm. 2, de J.S. Bach, per exemple) i d’altres tipus de composicions, com ara l’òpera o el concert (Concerto grosso, núm. 3, opus 6, de G.F. Händel). També s’escriví en forma de rondó (Sonata per a piano, KV 284/205b, de Mozart). La seva època de més esplendor començà al final del segle XVIII i s’estengué a tot el Romanticisme. Al segle XIX molts compositors polonesos, entre els quals destacà especialment F. Chopin, cultivaren aquest gènere. També n’escriviren L. van Beethoven, F. Schubert, R. Schumann, F. Liszt, R. Wagner, M. Musorgskij, M. Glinka, etc.
f
Música
Ritme característic de la polonesa (més de l’acompanyament que de la melodia)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises