Es toca polsant les cordes amb els dits o amb l’ajut d’un plectre. En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost del tipus llaüt amb mànec. El model més comú té cinc cordes metàl·liques, quatre d’esteses al llarg de tot el mànec, fixades al claviller, i una de més curta -la més aguda-, fixada en una clavilla especial, encastada directament al mànec a l’alçada del cinquè trast (curiosament, malgrat ser la més aguda, està situada al costat del mànec que normalment ocupa el bordó). Les afinacions més corrents són: sol2 do1 sol1 si1 re2 i sol2 re1 sol1 si1 re2. El banjo actual és un model evolucionat de l’original banja utilitzat als segles XVII i XVIII pels esclaus africans a les plantacions americanes, el qual procedia del bania de l’Àfrica occidental. Al segle XIX adquirí una gran popularitat als EUA, i esdevingué un instrument bàsic en molts estils de música popular, especialment el jazz. A més del de cinc cordes, hi ha banjos de tres, quatre, sis, set o nou cordes. Les mides i les tessitures també poden variar. El banjo tenor, instrument integrat en les orquestrines teatrals, té quatre cordes afinades per quintes, i és molt popular en les danses com el foxtrot i similars.
m
Música
Banjo Gibson de cinc cordes
© Fototeca.cat/ Idear