i sardana | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

sardana

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

música mús
Dansa catalana.

Sorgí a les terres de l’Empordà i la Selva a mitjan segle XIX per evolució d’una modalitat de dansa més simple vinculada al contrapàs. Entre el 1840 i el final de segle s’estengué per tot el territori de les comarques gironines, i a partir del 1900 ho feu per tot el Principat i, més tard, per la Catalunya del Nord i Andorra, gràcies a l’impuls de cercles catalanistes que convingueren a considerar-la la dansa nacional de Catalunya.

La música

Musicalment presenta un caràcter alegre, ritme binari (amb passatges de 2/4 o 6/8) i forma de dues seccions bàsiques (AB), o tirades, anomenades respectivament curts i llargs. Les tirades són d’extensió lliure, dins d’uns límits establerts. Són precedides per una introducció no mesurada (introit de flabiol) i, en les ballades, presenten la seqüència següent: AA BB AA BB, contrapunt, B, contrapunt, B, acord final. El contrapunt és un petit interludi de dos compassos executat pel flabiol. En els concerts i enregistraments de sardanes, en canvi, és habitual l’esquema: introit-AABB-acord final. Els curts, d’extensió més breu, tenen un caràcter de preludi, mentre que el pes temàtic se situa a la part central dels llargs. Aquesta part central sol anar precedida dintroducció i seguida d’un passatge de transició que mena a una reexposició del tema central, en tutti. D’aquest darrer passatge, els balladors en diuen salt. El conjunt instrumental que acompanya la dansa és la cobla.

La dansa

La figura coreogràfica és formada per un grup de balladors en cercle que, donant-se les mans, segueixen la seqüència de tirades amb la combinació de dues menes de passos, puntejat i canvi, cadascun dels quals es correspon amb un compàs de la música. Els passos oscil·len a dreta i esquerra, de manera que fan correspondre els curts amb un cicle de quatre passos (puntejat esquerra + canvi cap a la dreta + puntejat dreta + canvi cap a l’esquerra), i els llargs amb un cicle de vuit (tres puntejats: esquerra-dreta-esquerra + canvi cap a la dreta + tres puntejats: dreta-esquerra-dreta + canvi cap a l’esquerra). Per tal que la música i els balladors acabin les tirades al mateix temps, aquests han de comptar el nombre de compassos i modificar els darrers grups de passos en funció del total de compassos de la tirada i del costat on calgui acabar, segons que es tracti de la tradició empordanesa, selvatana o garrotxina. D’aquest càlcul se’n diu repartir, i a cada rotllana hi ha un dansaire responsable d’anunciar les reparticions.

Origen etimològic i història

Cal tenir en compte que la sardana actual té poc a veure amb l’ús genèric i col·loquial del terme sardana, intercanviable amb el de ball rodó, que designa qualsevol dansa que es balla en rotllana. Existeixen documents arreu de la Catalunya Vella i del Rosselló que mostren que el mot sardana s’utilitzava com a substantiu -escrit també amb les diferents grafies ’cerdana’ o ’serdana'- des del 1552 fins al principi del segle XIX, fent referència a un tipus genèric de dansa, a una dansa local o a una simple figura coreogràfica. Fins al final del segle XVIII no es troba cap dansa d’ús general definida específicament sota aquest apel·latiu. Quan començà a prendre relleu la sardana moderna, o sardana llarga, aparegueren els primers testimonis que donaven fe de l’ús d’una forma antiga que existia ja al final del segle XVIII i que, anomenada sardana curta, coexistí amb la llarga fins a la darreria del XIX. La sardana curta era una dansa de dues seccions o frases senzilles de vuit compassos de 6/8 i de temps viu. Es ballava després de la sèrie de contrapassos al nord-est del Principat i a la Catalunya del Nord. Tanmateix, gràcies a la tradició oral, se sap de l’existència d’altres sardanes no vinculades al contrapàs, que presenten en comú amb l’anterior modalitat el caràcter alegre, el compàs binari i, molt sovint, la forma en dues seccions o frases, no sempre de vuit compassos. També s’han trobat alguns documents musicals del final del XVIII i principi del XIX que responen a una forma similar. Fins ara totes elles han estat considerades sardanes curtes, en oposició a la sardana llarga. D’altra banda, se sap ben poc del pas de la sardana curta a la llarga, però en canvi es disposa d’informació i material dels primers compositors de sardanes llargues. El nom de Pep Ventura (J.M. Ventura i Casas, 1817-1875) n’és el referent obligat, com a músic, compositor i cap de cobla a Figueres. Compongué més de 400 sardanes llargues i contribuí decisivament al desenvolupament de la cobla. A més, explotà els recursos expressius de la tenora. Els models instaurats i divulgats per Pep Ventura foren imitats per la majoria de cobles i compositors de les zones empordaneses i selvatanes. Al darrer terç del segle XIX destacaren les cobles Empordanesa i Els Rossinyols a Castelló d’Empúries i Els Montgrins a Torroella de Montgrí. J.M. Soler i J. Serra foren destacats compositors de sardanes del moment, i directors respectivament de La Principal de la Bisbal (fundada el 1888) i La Principal de Peralada (creada el 1890). Si bé aquests autors havien obert pas a un tipus de composició sardanística de talla més elaborada, l’obra del músic de Sant Feliu de Guíxols Juli Garreta feu entrar la forma sardana, i amb ella la cobla, en l’àmbit de la música culta. Pel que fa a l’aspecte simbòlic de la sardana, fou J. Pella i Forgas, en Historia del Ampurdán (1883), qui la presentà com el ball nacional de Catalunya. Poc després, poetes i escriptors enaltiren aquesta dansa a través dels seus poemes, com ara J. Verdaguer, R. Masifern, J. Maragall i À. Guimerà. A partir del 1892 la sardana adquirí un fort ressò a Barcelona i del 1900 endavant es crearen a tot Catalunya entitats que volien fomentar-ne la pràctica, fet que suposà la naixença del moviment sardanista. Compositors de renom com E. Morera, J. Manén o J. Lamote de Grignon escriviren sardanes que esdevingueren popularíssimes, mentre en ambients més populars destacaven autors com Vicenç Bou o Josep Vicens ("Xaxu"). El moviment sardanista visqué la seva màxima esplendor entre el 1920 i el 1930, època en què l’obra de Juli Garreta arribà al seu zenit, E. Toldrà compongué les seves millors sardanes i J. Serra i Corominas i Ricard Lamote de Grignon iniciaren els seus primers opus dedicats a la sardana. Fou l’època en què aparegué en escena la música lliure per a cobla, potenciada pels premis Sant Jordi que organitzava el Foment de la Sardana de Barcelona. El sardanisme ha continuat promovent tot un estol de manifestacions entorn d’aquesta dansa, com ara ballades, aplecs, campionats de colles, concursos musicals, concerts homenatge, enregistraments, programes de ràdio i publicacions. Els anys seixanta, mentre s’experimentava un apogeu sardanístic, una crisi de músics de cobla feu suposar la seva inevitable desaparició, però la creació de cobles juvenils ho impedí. A més, aquestes cobles revifaren el sardanisme local a partir de mitjan dècada del 1970. A l’inici del segle XXI hi ha un bon repertori de sardanes i nombroses cobles.

Bibliografia

  1. Capmany, A.: La sardana a Catalunya, Montaner i Simon, Barcelona 1948
  2. Nonell, J. i Subirana, Ll.: Compàs. Compendi bàsic de la pràctica sardanista, Caixa de Barcelona, Barcelona 1988
  3. Nonell, J. i Subirana, Ll.: La sardana, dansa d’avui, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1997

Complement bibliogràfic

  1. Nonell, Jaume
  2. Subirana, Lluís: La sardana i les cobles juvenils, J.Nonell, Sabadell 1986
  3. Riera i Carol, Joan: La memòria de la sardana llarga d’en Pep Ventura, Arts Gràfiques Trayter, Figueres
  4. Llongueras i Badia, Joan: Per la nostra sardana, Tip. Emporium, Barcelona 1933
  5. Grahit i Grau, Josep: Recull sardanístic: autors, sardanes, cobles, La Editorial, Girona 1916
  6. Capmany i Farrés, Aureli: La sardana a Catalunya, Montaner i Simon, Barcelona 1948
  7. Pépratx-Saisset, Henry: La sardane, la danse des catalans: son symbole, sa magie, ses enigmes, Labau, Perpignan 1956
  8. Nonell, Jaume
  9. Subirana, Lluís: Compàs: compendi bàsic de la pràctica sardanista, Caixa de Barcelona, Barcelona 1988
  10. Nonell, Jaume
  11. Subirana, Lluís: La sardana, dansa d’avui, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1997
  12. Mainar i Pons, Josep
  13. Català i Roca, Pere: La sardana: dansa nacional, dansa viva, Rafael Dalmau, Barcelona 1986
  14. Subirana, Lluís: La sardana i els intel.lectuals de la Renaixença a la República 1833-1933, Ausa, Sabadell 1990
  15. Mainar i Pons, Josep
  16. Vilalta, Jaume: Iconografia de la sardana en l’obra de Picasso, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1981
  17. Cinquanta anys de sardanisme barceloni: exposició, catàleg, Banca Catalana, Barcelona 1973
  18. Mainar i Pons, Josep
  19. Jané, Albert
  20. Miracle, Josep: La sardana, Editorial Bruguera, Barcelona 1970
  21. Roqué i Jutglà, Robert: Històries de les sardanes, GISC (Grup d’informadors sardanistes de Catalunya), Girona 1998-2000
  22. Nonell, Jaume
  23. Subirana, Lluís: La sardana a Sabadell, Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Sabadell 1998
  24. Albert i Ribas, Lluís
  25. Mainar i Pons, Josep
  26. Casanova, Salvador
  27. Molas i Font, Isidre
  28. Moreno, Lluís: La sardana II: el fet musical, Editorial Bruguera, Barcelona 1970, 1972
  29. Capdevila i Rovira, Manuel: De la sardana, Foment de la sardana, Barcelona 1925
  30. Miracle i Montserrat, Josep: Llibre de la sardana, Editorial Selecta, Barcelona 1953, 1964
  31. Miracle i Montserrat, Josep: Nostra dona la sardana, Llibreria Catalònia, Barcelona 1929
  32. Angelats i Juncà, Rafael: Banyoles i la sardana, Foment de la Sardana de Banyoles, Banyoles 1993
  33. Puerto i Parramon, Jordi: Cròniques en forma de cercle, GISC (Grup d’informadors sardanistes de Catalunya), Santa Coloma de Farners 2000
  34. Amades i Gelat, Joan: La Sardana, Foment de la sardana, Barcelona 1930
  35. La cobla i la música: programa cultural, Banyoles, subseu olímpica, Ajuntament, Banyoles 1992
  36. Premis "Joaquim Serra" 1977: Festa de la sardana, 1977?
  37. Vicens Bou i Geli i les seves sardanes, Catalunya 19--?
  38. Mas i Solench, Josep Maria: La sardana, dansa nacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993
  39. Padrosa i Gorgot, Inés
  40. Ramió i Diumenge, Concepció: La nissaga dels Serra, GISC (Grup d’informadors sardanistes de Catalunya), 2000
Col·laboració: 
CRD
Llegir més...