El text es completa amb el gloriapatri. Des del principi del segle VI forma la part més important de l’ofici de vespres. En les seves primeres versions musicals monòdiques s’acostumava a cantar de forma antifonal. En la polifonia renaixentista el magníficat esdevingué un text musicat amb molta freqüència. En aquell període es conservava normalment el caràcter antifonal deixant els versos imparells en forma d’entonació monòdica i component en escriptura polifònica només els parells. A mesura que el magníficat anà prenent el caràcter d’una composició més elaborada, durant els segles XVII i XVIII, la seva composició esdevingué més infreqüent. Autors com G.B. da Palestrina, R. de Lassus, T.L. de Victoria i els seus contemporanis acostumen a tenir nombrosos magníficats en els seus catàlegs. Entre els músics posteriors que n’han compost poden esmentar-se C. Monteverdi, H. Schütz, A. Vivaldi, J.S. Bach, C.Ph.E. Bach, W.A Mozart, F. Mendelssohn o K. Penderecki. En el culte luterà es fa servir en ocasions la versió alemanya de Martí Luter (Meine Seele erhebt den Herrn..., ’El Senyor eleva la meva ànima'). En la cantata BWV 10, J.S. Bach utilitza aquesta traducció, i en el seu cèlebre Magníficat, la melodia de coral corresponent a l’himne luterà acompanya com a cantus firmus en els oboès el cant de sopranos i contralt en el Suscepit Israel.
m
Música