i seqüència | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

seqüència

substantiu femeníf
Música
música mús
En la litúrgia romana, cant rimat que s’interpreta en algunes solemnitats després de l’al·leluia de la missa, abans de l’evangeli.

Antigament també se’n cantaven dins l’ofici diví, especialment després de la capítula. Originàriament era un text, a manera de trop, adaptat a una vocalització d’un cant litúrgic, especialment al melisma de l’última síl·laba de l’al·leluia de la missa. Aquesta vocalització, més o menys àmplia segons el grau de solemnitat de la festa, s’anomenava jubilus, melodia o sequentia. Els versos aplicats sobre aquesta sequentia foren anomenats prosa o verba. De l’expressió prosa ad sequentiam ('prosa feta sobre la seqüència') provenen els dos noms, prosa i seqüència, que rep el mateix concepte. Se’n discuteix encara el lloc d’origen. Tradicionalment es creia -d’acord amb una carta de Notker de Sankt Gallen- que era el monestir francès de Jumièges, d’on procedia un monjo que, arran de les invasions normandes, es refugià a Sankt Gallen; aquest monjo duia un antifonari ple de "versus ad sequentias". Notker s’hi hauria inspirat per a compondre les seves seqüències. J. Chailley posà de manifest que a Sant Marçal de Llemotges existia un repertori de seqüències independent del de Sankt Gallen. També se sap que al monestir de Saint-Amand, on desplegà la seva activitat Hucbald (~840-930), i també a Fleury es cantaven seqüències als segles IX i X. Es pot assegurar, doncs, que durant aquests dos segles hi hagué dos centres difusors de seqüències: Sant Marçal de Llemotges, que estengué la seva influència per França, Itàlia, Catalunya i Anglaterra, i Sankt Gallen, que ho feu pels països germànics i el nord d’Itàlia. Conreades a Catalunya des del segle XI, formen part dels prosers, on gairebé sempre van unides a les col·leccions de trops. Els prosers catalans més antics conservats són dos manuscrits de la primera meitat del segle XII i escrits per a ús de les catedrals de Vic (manuscrit conservat a la Biblioteca Capitular de Vic) i de Girona (conservat a la Bibliothèque Nationale de París). Al segle XII, aquestes seqüències adquiriren la forma de veritables poemes litúrgics. Es coneixen unes 5 000 seqüències, la gran majoria anònimes. La reforma de Pius V (1568) només en conservà quatre: Victimae paschali laudes (del final del segle X, d’origen germànic), Veni Sancte Spiritus (segle XI, anònima), Dies irae, dies illa (originàriament del segle XI, bé que la forma actual, atribuïda a Tomàs de Celano, és del XIV) i Lauda Sion Salvatorem (del final del segle XIII, d’origen dominicà, atribuïda a Tomàs d’Aquino). Benet XIII n’introduí una altra el 1727: l'Stabat Mater dolorosa, de Jacopone da Todi.

Col·laboració: 
JTR

Llegir més...