OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

goigs

substantiu masculím
pluralpl
Música

Sumari de l’article

música mús
Himnes religiosos compostos principalment en honor de la Mare de Déu o dels sants, especialment en alguna de llurs advocacions.

Per extensió, la mateixa denominació fa referència al full solt en què tradicionalment s’imprimeixen. Històricament, els goigs procedeixen de l’himnari religiós propi del període de formació de les llengües romàniques. Ja al segle XII la literatura llatina medieval conté composicions versificades que exalten els goigs (gaudia) terrenals i celestials de la Mare de Déu. A partir dels segles XIV i XV es generalitzà el costum de compondre’n en honor d’altres sants, al mateix temps que adquirien un caràcter popular que anà augmentant progressivament als segles següents. Com a himnes populars, la seva zona de difusió comprèn principalment Catalunya, el País Valencià, les Balears, Aragó i Sardenya.

La forma poètica del text es fixà al segle XV. Generalment es componen d’estrofes de vuit versos heptasíl·labs, tret de la primera i la darrera, que acostumen a ser de quatre versos. El nombre d’estrofes és variable, però el més habitual és que en tinguin de nou a disset. El contingut és fonamentalment de tipus laudatori, amb elements hagiogràfics, encara que tampoc no hi manquen versos o estrofes de caràcter rogatiu. L’aspecte musical dels goigs és, per regla general, melòdicament i rítmicament molt senzill. La frase melòdica és curta i es va repetint d’una manera constant. Els goigs es canten preferentment de manera monòdica, tot i que no manquen composicions elaborades polifònicament. El nombre de tonades existents és molt menor al dels goigs cantats, ja que gràcies a la regularitat de la forma poètica, una mateixa melodia és aplicada molt sovint a textos diferents. Els autors d’aquests himnes pertanyien generalment a l’àmbit del clergat, i els componien per iniciativa pròpia o per encàrrec de les jerarquies eclesiàstiques o de les confraries religioses. Un dels principals trets distintius dels goigs és el seu caràcter local. Gran part d’aquests himnes fan referència directa a les representacions iconogràfiques concretes d’una determinada advocació tal com es veneren a les diferents localitats. Els goigs es canten principalment en actes religiosos relacionats amb l’advocació (festa anual, novenes, petició d’ajut en casos de necessitat, etc.). A les zones rurals d’avui dia, no solament es continuen cantant sinó que també se’n componen i se n’imprimeixen nous exemplars. No obstant això, cal entendre la funció i significació de molts d’aquests nous goigs dins de la dinàmica del folklore més que no pas com a manifestacions que corresponen a motivacions pròpies de la religiositat popular.

Bibliografia

  1. Amades, J., Colominas, J.: Imatgeria popular catalana. Els goigs, Orbis, Barcelona 1946

Complement bibliogràfic

  1. Baldelló i Benosa, Francesc de Paula: Petit historial dels "Amics dels goigs", Torrell de Reus, Barcelona 1959
  2. Baldelló i Benosa, Francesc de Paula: 10 Goigs originals, Amics dels Goigs, Barcelona 1962
  3. Abellan, Joan Anton: Els goigs del Pla de l’Estany, el Collell i Rocacorba, Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles
  4. Patronat Francesc Eiximenis, Girona 2001
  5. Busquets i Molas, Esteve: Mossèn Josep Maideu i Auguet: mestre compositor, musicòleg i organista: biografia i relació de goigs, Amics dels Goigs de Barcelona, Barcelona 1988
  6. Utrilla García, Tomás: Los gozos marianos de la región valenciana
Col·laboració: 
JMP

Llegir més...