i cobla | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels sumaris

Gran enciclopèdia de la música

cobla

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

música mús
Agrupació instrumental que té com a funció principal la interpretació de sardanes (sardana).

Està constituïda per un conjunt de dotze instruments: un flabiol i un tamborí, executats per una mateixa persona simultàniament, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, un trombó, dos fiscorns i un contrabaix. El tible i la tenora són instruments de la família de les xeremies. D’origen popular, s’han anat desenvolupant a redós de la cobla des de la seva introducció al segle XIX, i avui dia s’identifiquen plenament amb aquesta formació instrumental. El tamborí és un membranòfon de dimensions reduïdes amb caixa cilíndrica, doble membrana i antigament amb bordonera, i es percudeix amb la maceta o broqueta. Atès que es toca amb una sola mà, només pot efectuar ritmes senzills, i, a diferència dels altres instruments, la seva execució no se sol fixar en el paper. A més de dur el ritme, també té la funció de marcar les entrades. El flabiol és una petita flauta de bec, avui dia fornida de claus, que el flabiolaire toca amb la mà esquerra. Tots aquests instruments d’origen tradicional presenten limitacions tècniques d’afinació i execució, bé que a les darreres dècades han experimentat considerables millores. La funció principal del trombó (generalment de pistons) és constituir un pont sonor entre els fiscorns i les trompetes. El contrabaix, tradicionalment anomenat verra, acostuma a tenir en la cobla només tres cordes, es toca amb l’arc i en pizzicato i, tot reforçant el teixit harmònic, s’encarrega, juntament amb el segon fiscorn, del baix. La cobla posseeix una gran personalitat tímbrica a causa de l’especial combinació entre els instruments de fusta i de metall. És més aviat pobra en registres baixos, i el seu considerable volum sonor la fa particularment indicada per a les audicions a l’aire lliure. Tots els instruments melòdics de la cobla poden ser solistes (sardanes obligades), funció exercida sobretot per la tenora i el tible, i molt menys pel trombó i contrabaix a causa de les seves característiques tècniques i acústiques, respectivament. El poc volum sonor del flabiol limita bastant el seu paper dins la cobla. La seva comesa més característica és tocar la introducció i els contrapunts; amb tot, no manquen les sardanes obligades de flabiol, i també és adequat per a determinats passatges ornamentals.

L’ús del mot cobla per a designar un conjunt instrumental de dimensions més aviat reduïdes és constatable a Catalunya ja des del segle XIV, bé que, a diferència d’avui, abans aquesta denominació no implicava cap concreció explícita quant als instruments o nombre de músics. L’actual cobla és la successora directa de petites formacions instrumentals de les comarques rurals gironines que durant els segles XVIII i XIX acomplien les més diverses funcions musicals: era el cas, per exemple, de la denominada cobla de tres quartans formada per cornamusa, un instrument tipus xeremia (sovint anomenat tarota), flabiol i tamborí, i a la qual es podien afegir, també, altres instruments com el violí o el sacabutx. A mitjan segle XIX, la configuració instrumental de la cobla era ben circumstancial. Així, en l’audició que la cobla de Miquel Gich de Torroella de Montgrí feu al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1850, el conjunt estava format per sis músics que tocaven el flabiol i tamborí, dos tibles, tenora, cornetí i figle. L’estructura de la cobla de Josep MariaVentura i Casas (conegut com a Pep Ventura), un dels músics que més contribuïren al desenvolupament d’aquesta formació instrumental, no va ser gens uniforme durant la seva vida, sinó molt conjuntural i sempre d’acord als canvis, provatures i millores que ell creia apropiat d’introduir-hi. Moltes de les partitures que compongué són tan sols per a cinc instruments (per exemple, tible, tenora, dos cornetins i un baix de metall). El 1850, Pep Ventura presentà una cobla constituïda per flauta i tamborí, dos tibles, una tenora, dos cornetins i un fiscorn. Poc després, anà ampliant progressivament la formació amb una segona tenora, un segon fiscorn, un contrabaix i un trombó. Encara que en algunes ocasions la cobla de Pep Ventura arribà a incloure una vintena de músics, per regla general el seu nombre oscil·lava entre cinc i dotze. Aquests conjunts instrumentals actuaven en cafès, teatres o a l’aire lliure, i tenien un repertori força variat, que comprenia tant música popular i de moda per a l’època, com també obres religioses o arranjaments de música d’òpera, sarsuela, etc. Des del final del segle XIX, i després de la incorporació definitiva del trombó, la composició de la cobla s’ha mantingut bàsicament invariable, llevat de casos molt concrets, especialment en concerts de sardanes, en els quals es reforça algun instrument o s’usen també les timbales. Sovint s’ha parlat de la necessitat d’introduir canvis en la cobla, i a la fi del segle XX no han faltat algunes iniciatives innovadores que, als instruments tradicionals de la cobla, n’han afegit d’altres propis de les orquestres modernes com ara la bateria, les guitarres elèctriques o els teclats electrònics -és el cas de l’orquestra híbrida de la "sardanova" de Santi Arisa, o d’alguna cobla com La Principal del Metro de Barcelona-. Es tracta, però, d’innovacions que, atès el caràcter conservador de l’àmbit sardanístic, no arriben a quallar. Una de les raons més importants per a aquest conservadorisme és el valor simbòlic per al catalanisme que la cobla, identificada plenament amb la sardana, començà a assumir al final del segle XIX i que es consolidà definitivament en el primer terç del XX. Aquest valor simbòlic assumit és palès també en el fet que, en manifestacions actuals de tall folklorista, es confiï a la cobla l’acompanyament de moltes altres danses tradicionals catalanes, avui ja en desuetud, malgrat que originàriament aquestes danses fossin acompanyades per altres instruments.

L’estreta relació de la cobla amb la sardana i les danses tradicionals no impedeix, però, que també es pugui entendre com una opció estètica més dins l’àmbit de la composició musical i, consegüentment, existeix, si bé força reduït, un repertori musical no sardanístic per a aquesta formació instrumental. En aquest sentit cal destacar la figura de Joaquim Serra, que, amb obres de caràcter simfònic com Puigsoliu o La presó de Lleida (per a dues cobles i timbales), marcà la pauta seguida per altres músics com Fèlix Martínez Comín (Poema de l’amor que neix), Manuel Oltra (Rapsòdia per a piano i cobla), Joan Josep Blay (Suites per a infants), Joan Lluís Moraleda (Tirant lo Blanc), etc.

Actualment, la figura característica del músic de cobla és la del professional amb estudis musicals que sovint domina també algun altre instrument. Per raons de lògica empresarial, és força habitual que la cobla es presenti associada amb formacions orquestrals pensades per a altres tipus de repertori (cobla orquestra). Així, a les festes majors, es lloga la cobla orquestra, per exemple, per a tota una jornada, de manera que el mateix grup, en l’una variant o l’altra, pot oferir ballades o concerts de sardanes, balls d’envelat, música per a les processons, cercaviles, etc. Si tradicionalment la cobla era masculina, en els darrers anys s’aprecia una participació cada cop més gran de la dona com a músic i sense limitació de tipus d’instrument. Avui dia, l’aprenentatge dels instruments de tall tradicional de la cobla es pot realitzar en alguns conservatoris i altres institucions d’ensenyament musical. Entre les nombroses cobles que actualment hi ha a Catalunya, se’n poden destacar les següents: Cobla Els Montgrins (des del 1884), Cobla La Principal de la Bisbal (1888), Cobla Els Rossinyols (1889), Cobla La Principal d’Olot (1898), Cobla Selvatana (1913), Cobla La Principal del Llobregat (1929), Cobla Ciutat de Terrassa (1979), Cobla Mediterrània, Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona (1983), etc. Hi ha també cobles infantils i juvenils (Cobla Jovenívola de Sabadell2, Cobla Infantil Santa Maria de Blanes, etc.), el principal precedent de les quals es remunta als anys vint (Cobla Els Rossinyolets de Castelló d’Empúries). Tot i que Catalunya i Andorra constitueixen l’àmbit geogràfic propi de la cobla, cal fer esment així mateix de La Principal d’Amsterdam, fundada en aquesta ciutat holandesa el 1987. Entre les cobles orquestra cal destacar la Meravella i la Marina.

Bibliografia

  1. Besseler, H.: La cobla catalana y el conjunto instrumental de danza "alta", "Anuario Musical", 4, Barcelona 1949
  2. Serra, J.: Tractat d’instrumentació per a cobla, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1987

Complement bibliogràfic

  1. Molero i Pujós, Eugeni: Els instruments de cobla i els seus executants, Rúbrica Editorial, El Prat del Llobregat 1985
  2. Serra i Corominas, Joaquim: Tractat d’intrumentació per a cobla, Gràf. Marina, Barcelona 1957
  3. Molero i Pujós, Eugeni: La Principal de la Bisbal, cobla de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona
  4. Editorial Pòrtic, Girona 1981
  5. Roqué i Jutglà, Robert: La Selvatana: 75 anys d’una cobla-orquestra, Ajuntament
  6. Diputació de Girona, Cassà de la Selva
  7. Girona 1988
  8. Cobla Orquestra Montgrins, I centenari: cent anys al servei de la música, 1884-1984, Diputació de Girona, Girona 1985
  9. Padrosa i Gorgot, Inés
  10. Albert i Ribas, Lluís: La Principal de Peralada, Ajuntament de Peralada, Peralada 1990
  11. La cobla i la música: programa cultural, Banyoles, subseu olímpica, Ajuntament, Banyoles 1992
  12. Cobla Riella d’Agramunt, La Cobla, Agramunt 1996
  13. Puerto i Parramon, Jordi: Aproximació a la Cobla Barcelona, Agrupació Sardanista Farners
  14. GISC (Grup d’informadors sardanistes de Catalunya), Santa Coloma de Farners 1998
  15. Albert i Ribas, Lluís: Nou tractat pràctic d’instrumentació per a cobla, Clivis Publicacions, Barcelona 1999
  16. Nonell, Jaume
  17. Subirana, Lluís: La sardana i les cobles juvenils, J.Nonell, Sabadell 1986
  18. Grahit i Grau, Josep: Recull sardanístic: autors, sardanes, cobles, La Editorial, Girona 1916
  19. Barjau i Condomines, Anna: Contribució a l’estudi de l’acústica dels instruments de canya de la cobla
Col·laboració: 
JMP
Llegir més...