El terme referit a una entitat coral aparegué per primer cop el 1830 amb l’Orphéon de Paris, i es perpetuà en les entitats que seguiren el seu model. La fórmula del liedertafel, però, fou anterior, ja que el de Berlín fou fundat el 1808 per Carl Friedrich Zelter (1758-1832). Foren els orfeons francesos els que definiren i imposaren el model de cant coral civil que s’estengué per Europa -a l’àrea germànica amb el männerchor, perquè el liedertafel practica el cant a cappella però en una formació de nombre reduït i té un caràcter més burgès que popular-. El cant coral orfeònic d’arrel francesa és constituït només per homes, provinents de les classes populars, amb una clara inspiració republicana i també amb una finalitat -o, si més no, vocació- pedagògica. La pràctica del cant coral a França s’implantà de forma molt notable entre les classes populars i el 1900 se’n comptabilitzaven més de 2 000 a tot l’estat, nodrint un corpus de repertori específic força ric.
Els mètodes d’ensenyament i el funcionament intern dels orfeons francesos foren fixats per Guillaume-Louis Wilhem, que el 1842 fundà l’orfeó Les enfants de Paris. Alguns orfeons foren dirigits per compositors importants, els quals enriquiren notablement el repertori per a aquestes formacions, com Charles Gounod -que del 1852 al 1860 dirigí l’Orphéon de Paris-. En el context germànic els autors romàntics dedicaren força atenció al cant coral, una mostra del qual és la Simfonia núm. 9, ’Coral', de L. van Beethoven amb el conegut coral final. Altres compositors alemanys que escriviren per a cor foren Franz Schubert (1797-1828), Felix Mendelssohn (1809-1847) i Richard Wagner (1813-1883), que dirigí cors com el liedertafel de Dresden el 1843. També cal destacar la figura de Johannes Brahms (1833-1897), amb una important experiència en la direcció coral i una producció notable per a cor femení. Moltes d’aquestes entitats, en l’àmbit europeu, eren associacions de caràcter mutualista que desenvolupaven funcions extramusicals. N’hi havia algunes de vinculades a escoles o conservatoris, mentre que d’altres eren subvencionades per consistoris o per empreses, els treballadors de les quals n’eren els membres.
A Catalunya, l’entrada del moviment coral tingué lloc gràcies a Josep Anselm Clavé (1824-1874), que el 1850 fundà la societat coral La Fraternitat. No prengué, però, la denominació francesa, i només s’inspirà en el model francès en alguns aspectes, com ara l’essència popular d’arrel republicana i la voluntat de difusió cultural i de lleure. Els cors catalans adoptaren el nom més explícit de societat coral, i experimentaren un creixement molt important durant la segona meitat del segle XIX. Uns pocs anys després de la fundació de La Fraternitat, el 1853 els germans Pere i Joan Tolosa crearen a Barcelona l’anomenat Orfeó Barcelonès, que estava inspirat directament en els mètodes d’ensenyament de Wilhem seguits pels orfeons francesos. Tot i la limitada expansió que tingueren els orfeons impulsats pels germans Tolosa, és coneguda la competència que s’establí entre tots dos models corals.
El terme orfeó referit a un grup coral deixà d’utilitzar-se arran de la desaparició de l’Orfeó Barcelonès el 1867, i no es torna a trobar de manera generalitzada fins el 1891, amb la fundació de l’Orfeó Català per Lluís Millet i Amadeu Vides. Adoptaren la denominació d’orfeó per tal de diferenciar-se de les societats corals claverianes, que mantenien les seves activitats en aquells moments i de les quals volien estar al marge, tot i que es consideraven hereus de la figura i del mestratge de Clavé. L’Orfeó Català i els orfeons que per tot el país seguiren el seu model, a diferència dels orfeons francesos i catalans de mitjan segle XIX, incorporaren veus femenines, amb la qual cosa la definició d’orfeó a Catalunya acabà essent lleugerament diferent de la de bona part d’Europa, on el terme s’associa a les veus d’homes. Pel que fa a l’Orfeó Català, incorporà veus femenines a partir del 1895 amb la finalitat d’ampliar el repertori. De la mateixa manera que les societats corals estengueren la seva influència a la resta dels Països Catalans i també a Espanya, els orfeons també transcendiren les fronteres de Catalunya i arrelaren a València i a les Illes Balears, on es crearen formacions que seguien en gran part el model de l’Orfeó Català. Fou el cas de l’Orfeó Mercantil de Palma o l’Orfeó Maonès, entre molts d’altres.
Bibliografia
- Artís, P.: El cant coral a Catalunya (1891-1879), ed. Barcino, Barcelona 1980
- Carbonell, J.: Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874), ed. Galerada, Cabrera de Mar 2000
- Gumplowicz, Ph.: Les travaux d’Orphée. 150 ans de vie musicale amateur en France. Harmonies, Chorales, Fanfares, Aubier, París 1987
Complement bibliogràfic
- Assemblea Primera de Germanor dels Orfeons de Catalunya celebrada en la històrica sala de sessions del Excm. Ajuntament de Manresa els dies 23 i 24 de juny de 1918: ponències llegides i conclusions aprovades, Tip. de Masó, Girona 1918
- Gils i Mateu, Jaume: Memòries de l’Orfeó Canongí: valoració cultural de La Canonja: 1930-1982, l’autor, Tarragona 1983
- El Orfeó Montsiá, maravilla del arte, Heraldo de Tortosa, Tortosa 1928
- L’Orfeó Laudate l’any 1980: MCMXLII-MCMLXXX, Orfeó Laudate
- Cochs-Industría Gráfica, Barcelona 1980
- Pelegrí i Partegàs, Joan: Cinquanta anys d’Orfeó Atlàntida: 1926-1976, Orfeó Atlàntida, Barcelona 1976
- Cor-Orfeó Parroquial El Vendrell, 25 anys de cant coral: recull de dades històriques, Cor-Orfeó Parroquial del Vendrell, El Vendrell 1980
- Amigó i Anglès, Ramon: Josep Fusté Ferré, vint-i-cinc anys de direcció: 1957-1982, Orfeó Reusenc, Reus 1982
- 75 anys d’història, Orfeó Balaguerí, Balaguer 1996
- Martí i Soler, Miquel: L’Orfeó Català de Mèxic (1906-1986), Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1989
- Tasies i Planas, Jordi: Història de l’Orfeó Nova Solsona, Orfeó Nova Solsona, Solsona 1995
- Gort i Juanpere, Ezequiel
- Gomis i Espada, Josep: Annals de l’Orfeó Reusenc (1918-1993), Orfeó Reusenc, Reus 1994
- 50 anys cantant, Orfeó Ulldeconenc, Ulldecona 1997
- Festa de la poesia i de la música organitzada per l'"Associació Catalanista de Gràcia" i l'"Orfeó Gracienc", Imp. Elzeviriana, Barcelona 1917
- Tercera Assemblea de la Germanor del Orfeons de Catalunya celebrada a l’estatge de l’Orfeó Manresà... els dies 24 i 25 d’octubre de 1931, Successors d’Henrich i Cª, Barcelona 1932
- Orfeó Llevant: Estatuts i reglaments, R.Capera, Barcelona 1922
- Duran i Coll, Llorenç M.: Crònica comentada de l’Orfeó l’Harpa d’Inca, Ajuntament, Inca 1995
- Sabaté i Arqué, Lluís
- Collazos i Ribera, Josep Antoni: 40 anys, 1952-1992: memòries i vivències, Orfeó de Flix, Flix 1993
- Borguñó i Pla, Manuel: El Orfeón de Graus y la trascendencia de su labor social y artística en Aragón, 1916
- 50 aniversari Orfeó Universitari de València, Orfeó Universitari de València
- Fundació General Universitat de València, València 1999
- Orfeó Català, germà gran dels orfeons de Catalunya, 1891-1991, Fundació Jaume I, Barcelona 1990
- L’Escola Choral de Terrassa als cantaires del Vallès: VII Diada de germanor d’orfeons de Catalunya, Terrassa, 22 octubre 1933, E.Garriga, Barcelona 1933
- Mercadal Bagur, Deseado: El Orfeón Mahonés, su vida y su obra: bosquejo histórico dedicado a la veterana sociedad coral en el LXXV aniversario de su fundación, Menorca, 1965