El solo -que en un concert amb més d’un solista pot estar a càrrec de més d’un instrument solista (G.F. Händel: Concerto grosso, opus 3, núm. 1, 1r mov. [sense indicació de tempo])- es caracteritza per explotar els recursos instrumentals i expressius de l’instrument solista. Tot i el que pugui suggerir la paraula d’origen italià, una secció de solo no implica l’absència d’acompanyament orquestral, que té, això sí, un caràcter secundari. Més enllà del seu caràcter protagonista, el solo ha assumit diferents funcions formals dins el concert (forma ritornello). Així, en el concert barroc té com a funció principal modular entre les diferents aparicions del ritornello, mentre que, en el Classicisme, les seccions de solo corresponen a les seccions d’una forma sonata (el primer solo correspon a l’exposició, el segon, al desenvolupament, i el tercer, a la reexposició).
m
Música