OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

música aleatòria

substantiu femeníf
Música
música mús
Música composta amb la intervenció de processos d’atzar.

També és coneguda amb l’expressió ’música estocàstica'. L’atzar, com també els fenòmens no deterministes, és estudiat per la matemàtica de la probabilitat, la qual, a més de l’aspecte teòric, forneix procediments i recursos per a la seva utilització pràctica. El compositor que treballa per procediments aleatoris deixa que una part de les seves decisions siguin preses a l’atzar, sense que això signifiqui una pèrdua de control sobre la composició, ja que aquest control és fet mitjançant tècniques probabilístiques. La fenomenologia de l’atzar és molt extensa i variada i la manera d’utilitzar-la, des del punt de vista de la composició, molt diversa. L’exemple més antic conegut és el mètode imaginat per W.A. Mozart (Musikalisches Würfelspiel) per a compondre valsos utilitzant dos daus. Ja en ple segle XX, J. Cage, compongué peces en què les alçades, durades, dinàmiques i altres aspectes dels sons eren seleccionats per operacions del I Ching, amb la idea fonamental de suprimir la subjectivitat. I. Xenakis es basà en models matemàtics desenvolupats per descriure lleis de sistemes físics i utilitzar-los per a la construcció de la peça musical, com, per exemple, les lleis de Poisson i de Maxwell-Boltzmann en els processos estocàstics purs o bé en cadenes markovianes, teoria de l’estratègia, etc. J.M. Mestres Quadreny es basa en l’estadística inductiva, mitjançant la fixació de les regles que defineixen cadascun dels camps sonors i les corresponents lleis de probabilitat, i seguint el procediment de simulació matemàtica exerceix el control estadístic de previsió de resultats. També rep el nom de música aleatòria, de manera inapropiada, tot un seguit d’obres compostes a la segona meitat del segle XX, de molt diversa índole, que tenen en comú la definició insuficient de la partitura, i el resultat de la interpretació de les quals és més o menys imprevisible. Aquesta indeterminació motivà el qualificatiu d’aleatori, tot i que no hi intervé l’atzar, perquè l’intèrpret pren les decisions que no ha pres el compositor, i són, per tant, subjectives. N’hi ha que poden denominar-se mòbils, perquè la música apareix tota escrita, però en fragments que l’intèrpret s’encarrega d’ordenar, com el Klavierstück XI, de K. Stockhausen, o la Sonata núm. 3, de P. Boulez. D’altres són simplement indeterminades, expressades per partitures de tipus gràfic com la Volumina, de G. Ligeti, o els Circles, de L. Berio. D’altres, finalment, són d’improvisació, mitjançant partitures gràfiques o textos, com Five piano pieces for David Tudor, de S. Bussotti, o Sonant, de M. Kagel.

Col·laboració: 
JMQ

Llegir més...