També és coneguda amb l’expressió ’música estocàstica'. L’atzar, com també els fenòmens no deterministes, és estudiat per la matemàtica de la probabilitat, la qual, a més de l’aspecte teòric, forneix procediments i recursos per a la seva utilització pràctica. El compositor que treballa per procediments aleatoris deixa que una part de les seves decisions siguin preses a l’atzar, sense que això signifiqui una pèrdua de control sobre la composició, ja que aquest control és fet mitjançant tècniques probabilístiques. La fenomenologia de l’atzar és molt extensa i variada i la manera d’utilitzar-la, des del punt de vista de la composició, molt diversa. L’exemple més antic conegut és el mètode imaginat per W.A. Mozart (Musikalisches Würfelspiel) per a compondre valsos utilitzant dos daus. Ja en ple segle XX, J. Cage, compongué peces en què les alçades, durades, dinàmiques i altres aspectes dels sons eren seleccionats per operacions del I Ching, amb la idea fonamental de suprimir la subjectivitat. I. Xenakis es basà en models matemàtics desenvolupats per descriure lleis de sistemes físics i utilitzar-los per a la construcció de la peça musical, com, per exemple, les lleis de Poisson i de Maxwell-Boltzmann en els processos estocàstics purs o bé en cadenes markovianes, teoria de l’estratègia, etc. J.M. Mestres Quadreny es basa en l’estadística inductiva, mitjançant la fixació de les regles que defineixen cadascun dels camps sonors i les corresponents lleis de probabilitat, i seguint el procediment de simulació matemàtica exerceix el control estadístic de previsió de resultats. També rep el nom de música aleatòria, de manera inapropiada, tot un seguit d’obres compostes a la segona meitat del segle XX, de molt diversa índole, que tenen en comú la definició insuficient de la partitura, i el resultat de la interpretació de les quals és més o menys imprevisible. Aquesta indeterminació motivà el qualificatiu d’aleatori, tot i que no hi intervé l’atzar, perquè l’intèrpret pren les decisions que no ha pres el compositor, i són, per tant, subjectives. N’hi ha que poden denominar-se mòbils, perquè la música apareix tota escrita, però en fragments que l’intèrpret s’encarrega d’ordenar, com el Klavierstück XI, de K. Stockhausen, o la Sonata núm. 3, de P. Boulez. D’altres són simplement indeterminades, expressades per partitures de tipus gràfic com la Volumina, de G. Ligeti, o els Circles, de L. Berio. D’altres, finalment, són d’improvisació, mitjançant partitures gràfiques o textos, com Five piano pieces for David Tudor, de S. Bussotti, o Sonant, de M. Kagel.
f
Música