El terme fou introduït per Ursula Günther el 1963 a partir de referències trobades en el Tractatus de diversis figuris de Philippus de Caserta. Designa la música -essencialment profana, molt complexa i elitista- produïda, especialment a la cort papal d’Avinyó i a les corts del sud de França, a la Corona d’Aragó i a Xipre, des de la mort de Machaut, el 1377, fins a l’aparició de Guillaume Dufay i de les primeres formulacions del Renaixement musical. Alguns dels seus principals cultivadors foren Jacob de Senleches, Solage, Pierre de Molins, Matteo da Peruggia i Johannes Ciconia.
Música