i flabiol | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

flabiol

fluviol flaviol fubiol o fobiol a Mallorca fabiol a Menorca flaüta a Eivissa
substantiu masculím
Música

Sumari de l’article

fluviol flaviol fubiol o fobiol a Mallorca fabiol a Menorca flaüta a Eivissa
Flabiol construït a Barcelona entre el 1850 i el 1900
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de vent-fusta de petites dimensions que consisteix en un tub recte de fusta amb embocadura de bisell, que es toca amb una sola mà i que s’ha emprat des de l’Edat Mitjana associat a un instrument de percussió anomenat tamborí, tambor o tambor de cordes tocat pel mateix instrumentista.

Segons la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna (instrument de vent pròpiament dit) tipus flauta amb conducte d’aire intern. El terme deriva del llatí vulgar flabiolum, alteració de flabulum derivat de flare, bufar. En occità, el terme flaujol apareix ja al segle XII per a anomenar una flauta petita que es toca juntament amb el tamborí. Els models medievals de tres forats s’empren encara en moltes cultures, associats a la dansa i la música popular. A Catalunya i Mallorca, però, el flabiol tradicional posseeix un nombre superior de forats, normalment vuit, dels quals habitualment se’n tapen cinc amb la mà esquerra. Aquest flabiol, amb claus afegides, és el que s’empra a la cobla de sardanes. Els flabiols usats a Eivissa, Menorca i als Pirineus tenen només tres forats.

El flabiol de tres forats, construït amb fustes molt variades i conegut en diverses cultures amb noms diferents -galoubet a la Provença, txistu i silbote al País Basc, flaüta a Eivissa, fabiol a Menorca, etc.-, es caracteritza, a més de per la quantitat de forats, per la disposició d’aquests en el tub: dos a la part superior i un a la inferior. Es toca amb la mà esquerra. Els dits índex, polze i mitjà serveixen per a tapar i destapar els forats, mentre que l’anular i el petit són per a sostenir l’instrument. El seu tub és generalment cilíndric i bastant estret per tal de facilitar la producció dels sons aguts. L’extensió de l’instrument sobrepassa les dues octaves. Els tres forats produeixen quatre sons fonamentals, dèbils de so, habitualment no usats. S’usa el segon harmònic i després els superiors, tercer i quart, per a aconseguir l’escala sencera. A Espanya aquest instrument, representat en nombroses miniatures medievals, tocat pels joglars d’atamborete, juntament amb un tamborí, esdevingué una formació habitual per a acompanyar balls en la música popular. Segons l’Orchésographie (1588) de T. Arbeau -la font més important sobre dansa al segle XVI-, el flabiol era un instrument idoni per a ser tocat en certs balls a la cort. Altres usos d’aquest instrument, a partir del segle XV, foren les parades militars i les processons. Ja al segle XVII, en els tractats de M. Praetorius i M. Mersenne s’insinua la possibilitat que aquest instrument fos d’origen anglès; també se’n descriu una família de tres membres en la qual el baix porta incorporat un llarg tudell metàl·lic.

Flabiol de tres forats
© Fototeca.cat/ Idear
A Catalunya, el flabiol tradicional és cilíndric i té vuit forats; és constituït per dues peces d’una longitud total d’uns 20 a 25 cm i un diàmetre interior al voltant dels 2 cm. Sovint el bisell és protegit amb una placa metàl·lica i pot ser guarnit amb anelles de llautó o bé d’os. Aquest instrument, gairebé idèntic a l’usat a la cobla excepte per la manca de claus, ha tingut una dilatada supervivència en el món rural. També ha romàs en l’àmbit urbà, encarregat dels actes de contingut folklòric. A la zona d’Arbúcies, per exemple, existí un centre de construcció i una tradició de sonadors de flabiol fins els anys setanta, en què es jubilaren o moriren els darrers flabiolaires, com Quirze Perich, de qui es conserven els instruments al Museu Comarcal del Maresme. Els darrers vint-i-cinc anys del segle XX s’ha recuperat la tradició de construcció i l’ús del flabiol tradicional, amb tallers i seminaris, i amb trobades com la Festa del flabiol a Arbúcies, que se celebra des del 1984. L’ús més conegut del flabiol és com a part integrant de la cobla. Ja des del final del segle XVIII, el flabiol s’uní a la tarota i el sac de gemecs per formar l’anomenada cobla de ministrils o cobla de tres quartans.

Al final del segle XIX, es perfeccionà l’instrument afegint-li tres claus, i una quarta entre el 1950 i el 1960, inventada per Josep Plans. L’instrument actual, amb so potent, adequat per a tocar a l’aire lliure, té una extensió de dues octaves entre les notes escrites mi3 i mi5. Cal tenir en compte, però, que es tracta d’un instrument transpositor que sona una onzena més aguda que la nota escrita. Actualment, es construeix quasi sempre de fusta de banús i pot ser decorat amb anelles d’os o metàl·liques i portar proteccions de vori al cap. El bisell acostuma a protegir-se amb una placa de metall, i el bloc, que constitueix la base del canal d’aire, pot ser reforçat amb plom. La seva funció a la cobla durant la interpretació de les sardanes es caracteritza per les obligatòries tonades en l’introit i el contrapunt. Malgrat que no té un paper gaire evident, els compositors li escriuen petites intervencions ornamentals. Hi ha també un nombre important de sardanes per a flabiol solista, les anomenades obligades de flabiol.

Molts constructors d’instruments de cobla han fabricat flabiols. Els Llantà de Figueres, Enric Soldevila Catroi, també de Figueres, o Joan Fabra de Girona en són alguns exemples històrics. Casos més tardans són els dels Pardo de la Bisbal i els Reig de Torelló, i darrerament Pau Orriols de Vilanova i la Geltrú. Instrumentistes famosos de flabiol han estat Pere Rigau i Poch Barretó de Torroella de Montgrí -fundador de la Cobla Els Montgrins i autor de la sardana obligada per a flabiol La cançó de l’aucellet -, Pere Moner i Parella, flabiolaire durant quaranta anys a la Cobla Barcelona, Josep Vilà i Figueres, de La Principal de Llobregat, o Narcís Paulís i Vila, de la Cobla Municipal Ciutat de Barcelona. Un alumne de Narcís Paulís i gran divulgador del flabiol és Jordi León, fundador de la classe de flabiol i tamborí del Conservatori de Música de Barcelona i que publicà el 1985 la primera obra didàctica seriosa sobre l’estudi d’aquest instrument.

Bibliografia

  1. Artigues, T.: Xeremies. Manual de xeremies, flabiol i tamborí, Edicions Cort, Mallorca 1982
  2. Ferré i Puig, G.: La flauta i tambor a la música ètnica catalana, dins "Recerca Musicològica", núm.VI i VII, Institut de Musicologia Ricart i Matas, Servei de Publicacions de la UAB, Barcelona 1987
  3. León, J.: Exercicis de mecanisme, ed. Boileau, Barcelona 1985
  4. Mitjans, R.: Músics de flabiol i bombo, ed. Altafulla, Barcelona 1993
  5. Seminari d’Ensenyament dels Instruments Tradicionals: El flabiol tradicional, Els Garrofers, Mataró 1992


Complement bibliogràfic

  1. Garrofers, Els; Aiats i Abeyà, Jaume: En Quirze Perich flabiolaire: notes sobre la seva vida, Editorial Alta Fulla, Barcelona 1987
  2. Mitjans i Berga, Rafel; Soler, Teresa; Aiats i Abeyà, Jaume: Músics de flabiol i bombo: els flabiolaires del rodal d’Arbúcies, Editorial Alta Fulla, Barcelona 1993
  3. Busqué, Gràcia; [et al.]: Quadern d’introducció al flabiol, Els Garrofers, Mataró 1985, ...1995
  4. Leon i Royo, Jordi: Exercicis de mecanisme per a flabiol i tamborí, Casa Editorial de Música Boileau, Barcelona 1985
  5. Alsina, Pep; [et al.]: El flabiol tradicional, Els Garrofers, Mataró, Barcelona 1992
  6. Alsina, Pep; [et al.]: Flabiol i gralla, tècnica I: exercicis respiratoris, Els Garrofers, Mataró, Barcelona 1992
  7. Alsina, Pep; [et al.]: Flabiol i tamborí: consideracions tècniques per al seu aprenentatge, Els Garrofers, Mataró, Barcelona 1992
  8. Alsina, Pep; [et al.]: Pautes per a una unitat de programació de flabiol, Els Garrofers, Mataró, Barcelona 1992
  9. Moliner i Pedrós, Joan: Exercicis i estudis per a flabiol i tamborí, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona 1999
  10. Mitjans i Berga, Rafel; Soler, Teresa: El flabiol i els flabiolaires, Alta Fulla, Barcelona 2001
  11. Vivancos i Calvet, Joan: Contribució a l’estudi de l’acústica del flabiol
  12. Artigues, Antoni: Xeremiers: manual de xeremiers, fobiol i tamborí, Cort, Palma de Mallorca 1982
  13. Leon i Royo, Jordi: Tabulatura del flabiol, Climent, Barcelona 1980
  14. Prims, Josep: Memòries d’uns flabiols, l’autor, La Garriga 1992?

Col·laboració: 
JAG

Llegir més...