OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

bel canto

italià*
substantiu masculím
Música
música mús
Estil vocal propi, principalment, de l’òpera italiana entre el final del segle XVIII i el començament del XIX, que es caracteritza per l’emissió natural de la veu, la uniformitat tímbrica en tots els registres, l’ús constant del legato, la facilitat d’emissió en el registre agut i la dicció elegant i àgil dels ornaments.

Per bé que es considera el segle XVIII com l’edat d’or del bel canto, l’expressió no apareix en els tractats dels teòrics de l’època.

El terme es començà a fer servir a mitjan segle XIX, a causa, especialment, de les observacions de G. Rossini sobre l’òpera i el cant. Els principals impulsors del bel canto foren els compositors italians d'opera seria: A. Scarlatti, N. Porpora, N. Jommelli i N. Piccinni. Els castrati, intèrprets per excel·lència de l’òpera barroca, imposaren una tradició vocal i interpretativa i influïren de forma notable en compositors d’òpera i oratori propers a la sensibilitat musical italiana. També la música instrumental, en particular el concert per a solista, rebé aquesta influència, palpable sobretot en els ornaments de les melodies. Händel, format a Itàlia, culminà en les seves òperes la tradició vocal del bel canto. Posteriorment, Mozart l’utilitzà en el context de l’estil clàssic com un substrat estilístic per a caracteritzar determinades situacions o personatges, com, per exemple, la cèlebre Reina de la Nit de La flauta màgica. Al principi del segle XIX, Rossini excel·lí en el domini de la veu i l’acció dramàtica i combaté el paper excessiu de la improvisació dels intèrprets en l’ornamentació de les àries que la tradició del bel canto havia imposat. Conreà una ornamentació elegant que permetia l’expressió lírica sense interrompre l’acció dramàtica. En les seves partitures, fixà detalladament l’ornamentació i les indicacions d’expressió i preconitzà una interpretació necessàriament fidel. En precisar la interpretació del cant, fixà la tradició de manera escrita i, en unes cèlebres declaracions en les quals deplorava el declivi de la manera tradicional italiana de cantar, donà carta de naturalesa a l’expressió bel canto. G. Donizetti i V. Bellini recolliren el llegat de Rossini i l’enriquiren amb la nova sensibilitat romàntica. El primer aplicà amb versatilitat la tradició del bel canto a l'opera seria i l'opera buffa, tractant d’afavorir les qualitats vocals i tècniques de cada cantant. Bellini aconseguí un equilibri magistral entre les necessitats del bel canto i la tensió dramàtica mitjançant una sòbria delicadesa lírica i un constant to elegíac que impregnà la seva millor música. N’és un exemple la cavatina "Casta Diva" de l’òpera Norma. L’ocàs del bel canto, a mitjan segle XIX, fou provocat pel predomini d’una vocalitat més densa, menys ornamentada, adequada a les noves formacions orquestrals, més grans, a l’augment de les dimensions dels teatres i sales de concerts i a la transformació dels continguts i els arguments de l’òpera.

Col·laboració: 
BMP

Llegir més...