OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

modernisme

substantiu masculím
Música

Sumari de l’article

música mús
En parlar de modernisme en música, hom es refereix a un període en el qual imperà el gust per la modernitat, l’interès per la regeneració musical i l’acceptació de plantejaments avançats.

Cronològicament cal emprar unes dates simbòliques aproximades, que s’haurien de corregir segons les diferents interpretacions nacionals. A grans trets, a Europa -seguint els criteris de C. Dahlhaus- el modernisme abraçaria des del 1890 fins al 1908, és a dir, des dels anys immediatament anteriors al 1900, en què hi havia una clara consciència de viure un moment de crisi i alhora de renovació moderna, fins a la posició d’autors com R. Strauss o M. Reger, que s’adonaven que calia anar cap a un llenguatge radicalment diferent -expressionisme- o bé cap al repensament irònic del passat. En aquest període s’escriviren les primeres obres d’A. Schönberg i de M. Reger, les simfonies de G. Mahler, l’obra d’A. von Zemlinsky i F. Schreker, aparegué en certa manera el naturalisme de G. Charpentier i A. Bruneau, i part de l’obra de C. Debussy i de R. Strauss.

Es pot parlar també d’un modernisme musical català, estudiat per X. Aviñoa, que abraçaria el període comprès entre el 1888 i el 1910. En formaren part E. Morera, A. Nicolau, L. Millet, J. Roca i Roca, J. Lamote de Grignon i fins i tot F. Pedrell. Cal esmentar, a més, Apel·les Mestres -actiu en diverses facetes artístiques-, R. Goberna, J. Gay, E. Granados, A. Esquerra, N. Freixas, F. Alió i M. Rué, com a compositors que en algun moment mostraren també interès pel modernisme.

A l’hora de definir els trets estètics de la música modernista, apareix una imatge difuminada i fugissera. Per a Dahlhaus, el modernisme coincidí amb els nous imperialismes del final del segle XIX i, sobretot, amb la sensació dels intel·lectuals que calia fer una "reavaluació de canvi de segle". Intentar cercar uns vincles directes i unívocs entre el modernisme musical i la política, la filosofia i la literatura modernista és arriscat. Les idees del simbolisme o del jugendstil no són operatives en música: el simbolisme és un antinaturalisme, i el jugendstil s’oposava a l’historicisme acadèmic. Cal parlar d’un afany de renovació com un dels trets definidors del moment "modern" en música. Però la renovació no implicà necessàriament un trencament amb el passat, ni llunyà ni immediat. Els modernistes conservaren vigent l’obra d’art monumental, i es tendí a crear grans obres. D’altra banda, es mantingué l’obra cambrística com a espai experimental, dominat per la lògica motívica. Fou en aquest gènere on s’acabà produint el pas de la "música moderna" a la "nova música" del principi del segle XX.

A Catalunya, el modernisme musical comportà un enfortiment del wagnerisme: Wagner es convertí en la figura indiscutible d’allò modern, era la mesura per a diferenciar les obres innovadores de les passades de moda. D’altra banda, com assenyala Aviñoa, l’escola francobelga, sota el mestratge de C. Franck, en fou un altre referent estètic. Els modernistes catalans n’admiraven el fervent antiitalianisme i el gust pels concerts simfònics i de cambra. El menyspreu per la música de tradició italiana caracteritzà el moviment, com també l’interès per la música popular i per la recuperació de la música nacional catalana, i el rigor científic que exigien a les interpretacions. L’activitat musical del modernisme es concretà així mateix en l’activació de l’associacionisme i la difusió de la música, sobretot la coral i de cambra i, en segon terme, la simfònica. Catalunya s’obrí a la música forana, en especial vers tot allò provinent d’Alemanya i França, i alhora aparegué un intens debat ideològic, el qual derivà sovint en polèmiques que arribaren a dificultar fins la mateixa creació musical.

Bibliografia

  1. Aviñoa, X.: La música i el modernisme, Curial, Barcelona 1985
  2. Dahlhaus, C.: Between Romanticism and Modernism, University of California Press, Berkeley 1989
  3. Dahlhaus, C.: La musica dell’Ottocento, La Nuova Italia, Florència 1990

Complement bibliogràfic

  1. Aviñoa i Pérez, Xosé: La música i el modernisme, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1985
  2. Aviñoa i Pérez, Xosé: El fet musical a la Barcelona Modernista [1888-1910]
  3. Aviñoa i Pérez, Xosé: El fet musical a la Barcelona Modernista: 1888-1910, Universitat de Barcelona, Barcelona 1983
Col·laboració: 
FCM / R

Llegir més...