És més un tret comú a diversos artistes que no un moviment artístic en si mateix. Les seves principals manifestacions es troben en la pintura, la literatura, el teatre i el cinema, i molt sovint el terme s’ha aplicat també a la música. L’obra d’A. Schönberg, molt especialment en el període anomenat atonal, té característiques expressionistes que poden tenir el seu màxim exemple en el monodrama Erwartung ('Espera'). Les emocions de la protagonista, pertorbada fins a la bogeria, es reflecteixen en la virtual dissolució de la tonalitat, l’ús extrem de la dissonància i dels més complexos colors instrumentals i, molt especialment, en l’escriptura atemàtica, amb la qual es renuncia pràcticament a qualsevol repetició. Diverses obres dels compositors de la Segona Escola de Viena (per exemple Wozzeck, d’A. Berg) mereixen el qualificatiu d’expressionistes. També algunes produccions de B. Bartók i de P. Hindemith (Mörder, Hoffnung der Frauen, ’Assassí, esperança de les dones') poden considerar-se expressionistes.
L’adjectiu expressionista es pot aplicar especialment a la música dels períodes esmentats, però és una característica que s’observa en obres o fragments d’èpoques molt diverses. És natural que els antecessors més directes de la Segona Escola de Viena, com G. Mahler o R. Strauss (Salomé, Elektra) presentin sovint trets expressionistes en la seva música. En realitat, el mateix pot dir-se sovint de R. Wagner. Entre molts altres exemples, cal destacar la quasi insuportable espiral de tensió creixent del cor dels cavallers del Greal al començament del segon quadre del darrer acte de Parsifal. També compositors molt anteriors han tingut moments expressionistes en la seva música, com per exemple l’ús de la dissonància en el compàs 68 del primer moviment de la Sonata, opus 90, de L. van Beethoven. Però encara és possible anar molt més lluny en el temps, com es pot veure en el Lasciatemi morire del Lamento d’Ariadna de C. Monteverdi, per exemple.
Cal insistir en l’adequació parcial del concepte expressionisme. És obvi que representa una part limitada de l’obra de Hindemith i també de la de Bartók, però fins i tot en el cas de compositors més directament vinculats amb l’expressionisme, com Berg, es dona el fenomen que la immediatesa de l’expressió coexisteix amb una estructuració altament racional (l’òpera Wozzeck torna a ser un exemple vàlid), en la qual es poden començar a veure les arrels del neoclassicisme que, de maneres molt diverses, dominà l’escena musical els anys previs a la Segona Guerra Mundial. Una de les paradoxes de les avantguardes de la postguerra és el fet que el llenguatge atonal i serial del qual parteixen nasqué en bona part vinculat a l’expressionisme, però fou utilitzat per a una música que pretenia evitar tota subjectivitat, és a dir, tota expressió. En qualsevol cas, com demostren algunes obres de Luigi Nono (Il canto sospeso), també l’avantguarda més radical pot arribar a ser intensament expressionista.