El noucentisme s’oposa al Romanticisme, al modernisme i als corrents d’avantguarda posteriors per la seva cerca d’una mesura d’arrel clàssica. Enfront dels excessos expressius i de la fantasia incontrolada de moviments contemporanis, els noucentistes cercaven un art racional i lúcid, atent també a les coses petites de la vida quotidiana. En música la paraula no és tan utilitzada, però és evident que determinats compositors catalans de l’època escriviren la seva música, o una part, partint d’ideals anàlegs. Potser el cas més clar el representa l’òpera El giravolt de maig, d’Eduard Toldrà, amb llibret de Josep Carner, el més gran dels poetes noucentistes. Les cançons de Toldrà (quasi sempre compostes sobre textos d’escriptors catalans contemporanis) són també part del que es pot considerar la música noucentista. Compositors com Enric Morera o Jaume Pahissa, influïts fortament pel wagnerianisme, tenen així mateix nombroses obres d’estètica noucentista (Morera: Cançons de carrer). En el cas d’Enric Granados, malgrat que el més conegut de la seva obra està vinculat amb el moviment nacionalista espanyol, moltes de les seves peces poden entendre’s dins de la tendència noucentista (Elegia eterna, Cançó de gener). Molts altres compositors (Joan Lamote de Grignon, Juli Garreta, Frederic Mompou, Manuel Blancafort, etc.) compongueren música que en major o menor proporció s’inscriu en l’estètica del noucentisme.
m
Música