En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de doble llengüeta i tub cònic. És, de fet, un oboè mezzosoprano, instrument transpositor en la, que sona una tercera menor més greu que l’oboè estàndard (oboè soprano). Construït de fusta i proveït actualment de claus, té aproximadament uns 70 cm de llargada i posseeix un pavelló esferoidal en forma de pera. El seu so és més dolç i tancat que el de l’oboè, i fou molt apreciat per J.S. Bach, que l’emprà principalment en la seva música religiosa.
La designació d'amore en italià fou utilitzada en el Barroc per a definir instruments de so agradable, i pràcticament tots els instruments de vent tingueren un membre familiar d’aquestes característiques. La data d’aparició de l’oboè d’amor és incerta i se situa pels volts de l’any 1720. El seu ús, restringit pràcticament al nord d’Alemanya, es concentra en la música religiosa i en l’òpera, amb un repertori que inclou títols de G.P. Telemann (Der Sieg der Schönheit, 1722, òpera que es considera una de les primeres obres per a aquest instrument) i, sobretot, J.S. Bach (Concert en la M, cantates, Missa en si m). Un dels constructors més importants d’oboès d’amor fou J.H. Eichentopf (1696-1769), de qui se’n conserven diversos models. Durant el Classicisme desaparegué totalment. No fou fins el 1874 que, per iniciativa de Ch. Mahillon, i amb una mecànica moderna, se’n tornaren a construir i a utilitzar. Alguns compositors com ara R.Strauss, C. Debussy o M. Ravel l’empraren des d’aleshores.