OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

contrafagot

substantiu masculím
Música
Contrafagot
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de vent-fusta, de llengüeta doble, el membre més greu de la família del fagot.

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta doble i tub cònic. El tub fa més de 560 cm de llargada i està doblegat en tres per tal de reduir-ne les dimensions. Tot i això, sobrepassa els 150 cm. És proveït de claus i d’un tudell corbat on va muntada la llengüeta, i per tocar-lo es recolza en una pica. S’utilitza principalment en la gran orquestra, i la seva música s’escriu normalment una octava més aguda del que en realitat sona. Els primers models daten del segle XVIII, i consistien en fagots de grans dimensions, de més de dos metres de llarg. El seu ús es generalitzà a Viena, i posteriorment a França i Itàlia, en les bandes militars, i fou emprat en l’orquestra per W.A. Mozart (Oda fúnebre), J. Haydn (La Creació) i L. van Beethoven. Ja a la fi del segle XIX J.A. Heckel dissenyà el contrafagot modern, comparable en resposta i qualitat de so al fagot, instrument que entusiasmà Wagner, que l’emprà, per exemple, en el Parsifal. De les seves intervencions en l’orquestra es poden destacar les simfonies cinquena i sisena de D. Šostakovic, Ma mère l’oye, de M. Ravel, L’apprenti sorcier, de P. Dukas, o Wozzeck, d’A. Berg.

Col·laboració: 
JAG

Llegir més...