OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

solmització

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

Solmització
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
música mús
Sistema de síl·labes que expressa característiques concretes de les relacions d’acuïtat de les notes a les quals s’aplica, com ara la funció tonal, la relació amb altres notes o la posició dins d’un sistema.

La pràctica de la solmització és un mètode pedagògic que forma part de l’anomenat solfeig relatiu, perquè entre les característiques esmentades no hi ha la de l’altura absoluta de la nota (solfeig).

El terme deriva de les síl·labes sol i mi del sistema de Guido d’Arezzo (segle XI), en el qual les síl·labes ut-re-mi-fa-sol-la eren els elements de solmització de l’hexacord. La teoria de l’hexacord (i, per tant, les seves síl·labes de solmització) reflectia el que anomenaven proprietas vocis o modus vocum (traduïble per ’caràcter de les notes’) i que, fonamentat directament en el sistema diatònic, expressava les relacions de to o semitò que envoltaven la nota en qüestió.

L’activitat de la solmització, però, venia de més antic, perquè Aristides Quintilià (entre els segles II i IV) ja havia deixat un sistema de solmització basat en aquests ’caràcters’. La síl·laba ’to’ s’utilitzava per a aquelles notes que tenien les notes adjacents a una 2a M; la síl·laba ’ta’, per a les que les tenien a una 2a M per sota i a una 2a m per sobre, i la síl·laba ’te’, les que les tenien a una 2a m per sota i una 2a M per sobre. Tant el sistema d’Aristides com el de Guido reflectien la relació d’una nota amb les del seu entorn més immediat.

La solmització hexacòrdica de Guido es mantingué en els sistemes d’ensenyament europeus durant molts segles, tot i les queixes de molts teòrics, que consideraven que el sistema hexacòrdic ja no s’adeia amb les característiques de la música del moment. La major fixació tant del sistema diatònic com del centre tonal (la tònica) demanaven un sistema de solmització que reflectís o bé la posició de cada nota en el sistema diatònic o bé la seva funció amb relació a un centre. El primer teòric que proposà un sistema alternatiu fou B. Ramos de Pareja, que, en el seu tractat Musica practica (1482), suggerí un sistema de vuit síl·labes (la tònica greu i la tònica aguda tenien noms diferents) que s’adaptés a la tonalitat del seu temps. El seu sistema integrat, per les síl·labes psal-li-tur-per-vo-ces-is-tas (’són cantades per aquestes veus’), fou el primer també a expressar la funció tonal de les notes amb relació a un centre. Però aquest sistema no triomfà, i no fou fins al segle XVII que s’establí el sistema de set síl·labes (amb l’afegit del ’si’ definitiu i el canvi d’ut per la síl·laba do, més fàcil de cantar). Curiosament, un cop ja instaurat el sistema de set síl·labes, al segle XVIII aparegué el fasola, que representà una versió simplificada del sistema hexacordal. Hi hagué diversos sistemes basats en el diatonisme i, per tant, equivalents al do-re-mi-fa-sol-la-si, com la bocedització (S. Calvisius-H. Waelrant, segle XVII: bo, ce, di, ga, lo, ma, ni); també hi hagué diversos intents de solmització del sistema cromàtic (és a dir, sistemes de dotze síl·labes), com els de M. Mersenne (segle XVII: ut, tu, re, er, mi, im, fa, af, sol, los, bi, ib), la bebisació (D. Hitzler, segle XVII, començant pel la: la, be, bi, ce, ci, de, di-me, mi, fe, fi, ge, gi, amb l’enharmonia re♯-mi♭) o el de Boisgelou (segle XVIII: do, de, re, ma, mi, fa, fi, sol, be, la, sa, si); i també es creà algun sistema amb profusió d’enharmonies, com el de la damenització (C.H. Graun, segle XVIII, síl·labes diatòniques: da, me, no, po, tu, la, be, graus elevats amb la terminació -as, graus rebaixats amb la terminació -es). Cap d’aquests sistemes, però, no tingué gaire acceptació. Ja al segle XX, sí que han tingut més seguiment mètodes com el Tonic sol-fa (creat al segle XIX per J. Curwen: doh, ray, me fah, soh, lah, te, amb terminacions -e per als graus elevats i -a per als rebaixats i amb sistema gestual o fonomímia per a representar els graus diatònics) i el mètode Kodály (Zoltán Kodály) semblant al Tonic sol-fa i aplicat amb èxit a Hongria i en altres països (vegeu exemple).

Al segle XVIII, als països llatins es produí un curiós fenomen de canvi de significat de sistema: les síl·labes do, re, mi, fa, sol, la, si passaren gradualment a designar no la funció diatònica de les notes sinó les notes mateixes (que fins aleshores s’anomenaven exclusivament amb la notació alfabètica), cosa que convertí en absolut un sistema que s’havia creat com a relatiu. Aquest fet ha tingut com a conseqüència que en aquests països hagi estat poc seguida la solmització, perquè la utilització del mateix sistema de síl·labes (do, re, mi, fa...) pel solfeig absolut i per la solmització causa gran confusió als alumnes i la manca de tradició no ajuda a la tria d’un altre sistema sil·làbic diferent. Per aquesta raó, darrerament s’està utilitzant en alguns llocs la solmització de graus (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7).

La solmització és un sistema pedagògic particular de l’ensenyament de la música que consisteix, com ja s’ha dit, a analitzar un aspecte concret de l’entonació en el mateix moment (i això és el que el fa diferent) en què aquesta es produeix. Segons això, el concepte es pot ampliar a dos sentits. D’una banda, es podria generalitzar a altres aspectes de la música, com el ritme o el metre, per a incloure-hi els sistemes de síl·labes ja existents per a expressar característiques rítmiques o mètriques (com ja es fa en alguns sistemes, per exemple, els esmentats de Kodály, Tonic sol-fa i el mètode Galin-Paris-Chevé). D’altra banda, també es podria ampliar a altres tipus de signes no orals, com els gestuals, que poden servir per a referir-se tant a l’entonació (fonomímia) com al metre (batre o ’portar’ el compàs).

Bibliografia

  1. Allaire, G.G.: The Theory of Hexachords, Solmization and the Modal System, Roma 1972
  2. Hugues, A.: ’Solmization’, dins The New Grove Dictionary of Music and Musicians, vol. 17, Macmillan Publishers Ltd., Londres 1980
  3. Kleinman, S.: La solmisation mobile, París 1974

Col·laboració: 
VSU

Llegir més...