OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

mètode Galin-Paris-Chevé

substantiu masculím
Música
música mús
Sistema d’ensenyament musical sorgit a França durant la primera meitat del segle XIX, ideat per Pierre Galin i desenvolupat pels seus deixebles Aimé i Nanine Paris i, sobretot, pel marit d’aquesta, E. J. M. Chevé.

Inspirat en part en algunes de les propostes sobre notació musical degudes a J.J. Rousseau, la seva màxima difusió -especialment a França però també a Suïssa, Holanda, Anglaterra o Rússia- es donà durant la segona meitat del segle XIX, sobretot a partir de la publicació per part de Chevé del Méthode élémentaire de musique vocale (1844). Empra un sistema de notació basat en l’ús dels números (de l’1 al 7) per a representar els graus de l’escala en qualsevol tonalitat (tònica = 1, supertònica = 2, mediant = 3, etc.). La lectura d’aquests números es fa, però, utilitzant les síl·labes del solfeig tradicional. Les octaves superior i inferior a la central s’indiquen afegint un punt a sobre o a sota del número, respectivament (.5 .6 .7 1 2 3 4 5 6 7 .1 .2 .3 .4). Per a facilitar l’entonació s’utilitzen els points d’appui o graus de referència que cal pensar -però no cantar- a l’hora d’entonar certs graus considerats difícils (s’escriuen com a subíndex dels graus als quals serveixen de referència, per exemple: 65). Per a la lectura del ritme s’empra un sistema de síl·labes basat en la importància mètrica de cadascun dels sons cantats: ta per a les notes que coincideixen amb un temps de compàs, te, per a les divisions principals del temps, fa i fe per a les subdivisions, etc. Les alteracions s’indiquen amb una ratlla que travessa el número del grau en diagonal, d’esquerra a dreta per al bemoll (6) i de dreta a esquerra per al sostingut (/4).

Col·laboració: 
JDG / FRG

Llegir més...