Un dels primers documents relacionats amb la música trobats a la ciutat fou obra d’Isidor de Sevilla (~559-636). Aquest autor, en el tercer llibre d'Etymologiarum sive Originum libri XX parla de música i divideix el so en tres categories: harmònica, orgànica i rítmica. De fet, però, la història coneguda de la música a Sevilla començà amb la dominació àrab (segles VIII-XIII). Durant aquest període fou un important centre de fabricació d’instruments que proveïa el nord d’Àfrica. Després de la reconquesta de la ciutat pels cristians (1248), atragué un gran nombre de trobadors i joglars. Alfons el Savi la convertí en un dels centres culturals més importants d’Occident. Sevilla fou, per exemple, el centre de composició d’un dels reculls de música monòdica medieval més importants, les Cantigas de Santa Maria. Però l’època d’esplendor de la ciutat, que es convertí en un gran centre econòmic i cultural, no arribà fins a la descoberta del continent americà, el 1492. Fou durant els segles XV i XVI que hi treballaren alguns dels compositors més importants de la història de la música hispana, com ara Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero, Pedro de Escobar, Alonso Lobo, Francisco de la Torre o Francisco Correa de Arauxo, aquest darrer a cavall entre els segles XVI i XVII. També fou important l’escola de violistes de mà, que comptà amb grans músics com A. de Mudarra, J. Vásquez o M. de Fuenllana.
Al segle XVII la viola de mà fou substituïda per la guitarra, que esdevingué l’instrument andalús per excel·lència. La guitarra i el seu popular rasgueado són la base de la sevillana, una de les danses més populars d’Andalusia i que té els seus orígens en aquesta època. Un dels músics més notables del segle XVIII fou Manuel Blasco de Nebra (1750-84), organista de la catedral (1770-84). La seva música per a teclat és comparable en qualitat a la del pare Antoni Soler. La música popular de Sevilla i, en general, la de tot Andalusia ha servit d’inspiració a nombrosos compositors i s’anà convertint en un símbol de la identitat espanyola al llarg del segle XIX. Compositors com F. Pedrell, T. Bretón, I. Albéniz o E. Granados reberen l’influx de la música andalusa. L’òpera italiana dominà els escenaris sevillans al llarg del segle XIX. El 1847 s’inaugurà el Teatro de San Fernando, centre de l’activitat teatral i operística de la ciutat durant molts anys, i el 1883 obrí les seves portes el Conservatorio de Música.
El gran músic sevillà del Romanticisme fou J. Turina, per al qual la seva ciutat natal es convertí en una font d’inspiració, com es pot constatar en Sevilla (1909), Rincones sevillanos (1910), La Procesión del Rocío (1913) o Sinfonía sevillana (1920). Els anys vint Sevilla esdevingué de nou un centre musical important gràcies a la presència i l’impuls de M. de Falla, que contribuí a la fundació de l’Orquesta Bética de Cámara, formació que ell mateix dirigí. Aquesta orquestra estrenà el 1923 una de les obres escèniques del compositor, El retablo de Maese Pedro. L’Orquesta Bética de Cámara encara és activa amb el nom de Real Orquesta Filarmónica de Sevilla. El Conservatori de Sevilla és el principal centre d’ensenyament musical. Entre els professors il·lustres que ha tingut cal destacar E. Halffter, deixeble de Falla i director de l’Orquesta Bética de Cámara a partir del 1924. A més de l’Orquesta Filarmónica de Sevilla, hi ha la Real Orquesta Sinfónica de Sevilla (1990), que ofereix concerts de forma regular entre altres llocs al Teatro de la Maestranza, inaugurat el 1991. També és notable el Quinteto de Metales Ciudad de Sevilla, que ha actuat al Madison Square Garden de Nova York. Anualment l’Ajuntament atorga el Premi de Composició Musical Joaquín Turina Sevilla. El 2001 el primer premi recaigué sobre el català Israel David Martínez per l’obra Ecstasy sensorial 2.