Al segle VII la ciutat de Girona tenia ja una importància notable, sobretot per l’impuls que el bisbe Joan de Bíclar (591-621) donà a la litúrgia, fet que marcà una etapa d’esplendor comparable a la que vivia Sevilla. A partir d’aquest moment, i durant uns quants segles, les pautes religioses caracteritzaren la vida de la ciutat. La música, evidentment, també estigué sotmesa al poder de l’Església. La catedral de Santa Maria havia estat construïda el 1038, i des del 1367 disposava d’un orgue, que es reemplaçà per un de nou encarregat des de Roma pel cardenal Margarit, antic bisbe de Girona, el 1485. En aquesta època treballà a la ciutat Guillem Molins, mestre de cant de la capella reial de Joan II de Catalunya-Aragó. El 1505, Miquel Cerdanya construí el tercer orgue de la catedral i, el 1566, Salvador Estada en construí un altre. Tot i aquest dinamisme, però, la capella de música de la catedral no s’instaurà fins el 1630, i Tomàs Cirera en fou el primer mestre. Durant la segona meitat del segle XVII nombrosos músics assumiren el càrrec de mestre de capella. Entre ells hi hagué Francesc Soler (1682-88), de qui s’han catalogat cinquanta-una obres en llengua romanç, i Josep Gas (1690-1711), que deixà a l’arxiu catedralici gironí una bona mostra de les seves composicions litúrgiques i dels seus villancets. Tomàs Milans, actiu a la capella del 1714 al 1733, llegà un bon nombre d’obres en llatí i en llengua vulgar, en les quals la influència italiana és prou manifesta. El 1825, i fins el 1846, el mestre de capella fou Josep Barba, un dels promotors del teatre d’òpera a la ciutat. La capella de la catedral arribà a la seva màxima esplendor a partir del 1887 gràcies a Miquel Rué i Rubió, gran promotor del cant gregorià per mitjà de jornades i congressos, que també se celebraren a Barcelona, Montserrat i altres indrets.
Pel que fa a la música profana cal esmentar el trobador Cerverí de Girona (a 1259-d 1285), actiu a la cort de Jaume I de Catalunya-Aragó, que compongué 121 obres musicals, cap de les quals no ha estat conservada. Existeixen també referències a conjunts instrumentals del final del segle XIV, que participaven en actes i festes de la ciutat. Les representacions d’òpera començaren al segle XVIII al Teatro de Comedias. Gràcies a la promoció que J. Barba en va fer, al cap de cinquanta anys obtingueren un gran èxit de públic. Els espectacles tenien lloc principalment al teatre El Pallol (més endavant Teatre Municipal).
En el terreny de la música instrumental són dignes de menció el Sexteto Artístico Gerundense, actiu al principi del segle XX, i posteriorment el Quintet Català i el Trio Gerió. El 1916 nasqué una orquestra amb el nom de Societat Gironina de Concerts, que només realitzà dues actuacions. El seu lloc fou ocupat el 1929 per l’Orquestra Simfònica de Girona, que dugué una activitat molt intensa en la dècada dels anys trenta.
La música coral ha ocupat una posició privilegiada a la ciutat des del final del segle XIX, època en què es fundaren diversos cors masculins a l’estil claverià, com La Regional i la Nova Girona. El 1905 nasqué l’Orfeó Gironí. El 1981 es fundà La Cantoria, un cor de cambra dedicat a la interpretació de música antiga. Altres cors de la ciutat són la Coral Polifònica, fundada el 1956, el Cor Maragall i la Coral Filharmonia.
Històricament, la capella de la catedral sempre funcionà com a centre de formació de músics, i cal arribar al segle XX per a trobar els primers centres d’ensenyament musical privats: l’Acadèmia Mollera, fundada per Isidre Mollera, i l’Acadèmia Musical Gerundense, de Francesc Porich. L’Acadèmia Musical Francesc Civil, creada el 1924, fou l’embrió de l’Escola de Música de Girona, que finalment es transformà en el Conservatori I. Albéniz el 1959. En les últimes decades del segle XX sorgiren diverses escoles privades.
Entre els compositors gironins del segle XX cal destacar, entre d’altres, Antoni Juncà, Lluís Cuadros, Josep Baró Güell, Eduard Frigola i Joan March. La figura més rellevant, però, fou Francesc Civil i Castellví, organista de la catedral, reconegut també pel seu treball com a pedagog i musicòleg. Entre els més moderns hi ha Àngels Alabert, Miquel Sunyer, Agustí Coma, Concepció Ramió i Josep Viader, compositor, fundador i director de la Coral Polifònica fins el 1990, i també professor del Conservatori i de l’Escola de Magisteri. L’Auditori de la Casa de Cultura duu el seu nom. La ciutat també disposa de l’Auditori del Centre Cultural de la Mercè. Les representacions d’òpera es fan al Teatre Municipal.
Les activitats de les Joventuts Musicals de Girona i el Curs Internacional de Música de Girona, que se celebra cada estiu des del 1984, tenen una bona acceptació. En la música de jazzdestaca la formació Big Band de Girona, i entre les cobles sardanistes cal esmentar La Principal de Girona i la Cobla Girona.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Cervera i Berta, Josep Maria: La música i els eclesiàstics músics del Bisbat de Girona en els segles XIX i XX, Seminari Diocesà de Girona, Girona 1987
- Chía, Juliá de: La música en Gerona: apuntes históricos sobre lo que estuvo en uso en esta ciudad y su comarca desde el año 1380 hasta á mediados del siglo XVIII, Imp. y lib. de Paciano Torres, Gerona 1886
- Polifònica de Girona, 25 anys: 1956-57, 1981-82, Diputació de Girona, Girona 1983
- Brugués i Agustí, Lluís: La música a la ciutat de Girona: 1888-1985
- Campanya de dinamització cultural..., Diputació de Girona, Àrea d´Ensenyament, Cultura i Educació Ambiental, Girona 199-?
- Civil i Castellví, Francesc: La capilla de música de la Catedral de Gerona: siglo XVIII
- González Valle, José Vicente: La tradición polifónica del Canto del "Passio" en Aragón: Pasiones de los siglos XV, XVI y XVII de las catedrales de Albarracín (Teruel), Gerona, Segorbe (Castellón) y Zaragoza, Institución Fernando el Católico, Sección de Música Antigua, Excma. Diputación Provincial, Zaragoza 1990