Si bé durant l’Edat Mitjana la música ocupava un lloc important en els estudis universitaris, la Cambridge University no tingué cap professor de música fins el 1684, any del nomenament de Nicolas Staggins. Durant l’Antic Règim, el centre es concentrà sobretot en els estudis de cant, inclòs el cant religiós, i de direcció coral. Entre els professors més prestigiosos que es dedicaren a aquesta tasca cal esmentar Thomas Tudway (segle XVIII), que recopilà una quantitat important de partitures per al seu ús a la catedral. També destacaren Maurice Greene (segle XVIII) i Thomas Attwood Walmisley (segle XIX), tots dos prolífics compositors de música sacra.
Del 1856 al 1875, el professor de música de la universitat fou William Sterndale Bennett, un fervent divulgador de l’obra de J.S. Bach que millorà substancialment el sistema educatiu musical del centre. El 1887 accedí al càrrec l’irlandès Charles Villiers Stanford, un eminent especialista en música sacra. El seu caràcter emprenedor contribuí a millorar el nivell musical dels alumnes de Cambridge. Sota la seva batuta, la Cambridge University Music Society, fundada el 1843 amb el nom de Peterhouse Music Society, interpretà amb èxit obres de la talla del Rèquiem alemany de J. Brahms o del Das Paradies und die Peri de R. Schumann. Un altre director que deixà la seva empremta en la vida musical de Cambridge fou C.B. Rootham. Fundà la Cambridge University Music Club, una associació que promogué la pràctica de la música de cambra entre els estudiants.
Una característica important de la vida musical de la universitat al final del segle XIX fou el redescobriment de les obres de teatre gregues, de les quals es feren freqüents representacions. Nombrosos autors compongueren música d’escena per a aquestes ocasions, entre els quals destaca el compositor Ralph Vaughan Williams, que musicà la comèdia d’Aristòfanes Les vespes. A partir del 1926, arran de l’arribada del professor E.J. Dent (1876-1957), les representacions teatrals cediren el protagonisme a les representacions d’òperes com King Arthur o The Fairy Queen de H. Purcell. Malgrat l’excel·lent nivell interpretatiu que assolí l’orquestra de la universitat, mai no arribà a tenir el renom del cor del King’s College o del del Saint John’s College. Efectivament, sota la direcció de Boris Ord (1897-1961), el cor del King’s College es convertí en un dels més prestigiosos del món. Els successors d’Ord han realitzat nombroses gravacions, en particular d’obres clàssiques del Renaixement i Barroc anglesos. Cada any, el 24 de desembre, amb motiu de l’edició del Festival of Nine Lessons and Carols, el cor ofereix un concert que constitueix un dels esdeveniments musicals del període nadalenc a Anglaterra. La recerca musicològica durant la segona meitat del segle XX ha estat en mans de diversos investigadors, com Nicholas Temperley, Peter le Huray i Standley Sandie. Pel que fa a les biblioteques, les més famoses són les del Peterhouse, del Magdalena College i del Trinity College, si bé la més àmplia és la del Fitzwilliam Museum.