Música culta
L’Església, de forta influència bizantina, fou el principal centre de producció musical fins ben bé al segle XIX. Del segle XIV s’ha conservat una sèrie d’himnes compostos per Filoteu, monjo del monestir de Cozia. Un període especialment fecund de la música sacra a Romania fou el comprès entre els segles XV i XVII, època al llarg de la qual sorgiren escoles de música religiosa als monestirs importants. Al segle XVI destacà l’organista H. Ostermayer (1500-1561), i ja al XVIII, el compositor J. Sartorius (1712-1787). Durant aquest segle s’hi feren sentir les influències russa i occidental, que comportaren la introducció de la polifonia, gènere cultivat per nombrosos compositors romanesos a partir de llavors. Fou el segle XVIII, també, que veié la introducció del romanès en la música religiosa. Filoteu sîn Agni Jipei, Naum Rîmniceanu i Macarie Ieromonahul, compositors d’aquesta centúria, escriviren peces sacres en llengua vernacla. La música religiosa en romanès té els seus màxims representants, però, en A. Pann i D. Suceveanu, tots dos del segle XIX.
Pel que fa a la música cortesana, cal destacar les figures de l’hongarès B. Bakfark (segle XVI), gran virtuós del llaüt i actiu a Romania, J. Caianu (segle XVII) -autor de diverses transcripcions per a virginal de cançons i danses populars- i D. Cantemir (segles XVII-XVIII). Al segle XIX sorgí a Romania el nacionalisme musical, representat per compositors com A.A. Flechtenmacher -destacat autor de música escènica-, I. Cartu, D. Florescu, C. Dimitrescu, C. Porumbescu, E. Caudella o A.T. Zissu. El 1852 es creà a Bucarest el Teatre Nacional, i el 1865, el Conservatori de Música i Declamació, posteriorment rebatejat com a Conservatori Ciprian Porumbescu. Més tard, a la mateixa ciutat, E. Wachmann fundà la Societat Filharmònica Romanesa (1868), que tenia un precedent en una altra Societat Filharmònica creada el 1833, i el 1877 nasqué l’Òpera Romanesa. Durant els darrers anys del segle XIX sorgiren al país nombrosos cors d’aficionats. L’entrada del segle XX veié com George Enescu es convertia en la figura més prominent de la música romanesa. Enescu fou un gran estudiós del folklore romanès, la influència del qual és perceptible en les seves obres, com també en les d’altres compositors. Entre els músics de principi de segle, cal mencionar M. Jora, el primer que compongué lieder i música per a ballet, P. Constantinescu, autor de diversos oratoris inspirats en l’antiga música sacra romanesa, i S. Drngoi, el primer compositor d’una obra escènica inspirada en un episodi de la història de Romania. Així mateix, D. Cuclin, M. Andricu i S. Golestan destacaren per la seva tasca de difusió de la música popular del país a través de les seves creacions. Els compositors actius durant el primer terç del segle XX es mogueren, estilísticament, entre el Romanticisme, l’impressionisme i el neoclassicisme, i en les seves obres, generalment, encara és visible l’empremta de la música popular. Cap als anys vint, les avantguardes europees començaren a fer-se sentir. Entre els autors romanesos més destacats de la segona meitat del XX hi ha Z. Vancea, I. Xenakis o M. Constant. El 1920 es creà la Unió Romanesa de Compositors i Musicòlegs, i el 1928, l’Institut d’Etnografia i Folklore. C. Brailoiu, gran admirador dels treballs de B. Bartók sobre folklore romanès, i D. Cuclin són dos dels musicòlegs més eminents del segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, amb l’adveniment del règim soviètic es crearen nombroses societats filharmòniques i sorgiren diversos teatres d’òpera, orquestres i companyies de dansa. Entre els compositors romanesos més destacats de la segona meitat del segle XX, a part de M. Jora, hi ha A. Vieru i I. Dumitrescu. A Bucarest se celebra cada any el Festival Internacional George Enescu. Entre les orquestres destaca l’Orquestra Filharmònica George Enescu, i entre els cors, un dels més notables és el Cor Madrigal de Bucarest. Així mateix, el 1913 es creà el Premi de Composició George Enescu, posteriorment reconvertit en el Festival Triennal George Enescu (1958), amb l’objectiu de donar a conèixer els joves compositors del país.
Música popular
La música popular romanesa està fortament lligada amb els esdeveniments del cicle de la vida. Les cançons són majoritàriament octosil·làbiques. Un sistema rítmic molt important en la cançó popular romanesa és l’anomenat giusto sil·làbic, basat en la combinació de dues unitats de durada, una de curta i una de llarga. També és present, tot i que en menor proporció, el ritme aksak. Així mateix, són abundants les melodies de tipus declamatori. El nombre d’escales usades en la música popular romanesa és força elevat: hi ha escales prepentatòniques, pentatòniques, tetracordals, pentacordals, hexacordals. També hi ha nombrosos modes diatònics i cromàtics.
Les cançons tenen una gran varietat formal. En algunes la improvisació és molt important; d’altres, en canvi, tenen una estructura fixa. Hi ha cançons i danses lligades a circumstàncies o celebracions determinades. Entre les vinculades amb les festes nadalenques, les més importants són les anomenades colinde, interpretades per grups de joves, nois i noies, que van de casa en casa felicitant els seus habitants. Entre les danses interpretades durant el període hivernal, destaca la capra -'cabra', símbol de la fertilitat-, interpretada per un home amb una màscara que representa aquest animal. Pel que fa als rituals de la mort, cal esmentar els laments, anomenats bocete, cantats per les dones emparentades amb el difunt. També hi ha dones que són contractades per a cantar durant els enterraments, les quals intervenen en determinats moments de la cerimònia, com ara en anunciar la mort a la comunitat, acció que duen a terme per mitjà de la cîntecul zorilor ('cançó de l’alba'). Les noces també disposen de cançons específiques, interpretades per músics professionals: els lautari. En destaca al miresei ('a la núvia'), cantada quan la noia abandona la llar paterna. Cal no oblidar el repertori lligat a les diverses tasques, com ara la de pastor. Els pastors han desenvolupat al llarg dels segles un repertori i unes formes pròpies. Però no totes les cançons estan relacionades amb una ocasió o activitat concreta. Aquest és el cas de la doina, amb textos variats que generalment expressen dolor, penediment, soledat i les penalitats de la vida quotidiana. O el de les balades, anomenades cîntece batrînesti ('cançons dels temps antics'), que són de temàtica fantàstica, romàntica o èpica. La varietat d’instruments és notable, amb un clar predomini dels aeròfons. El més estès és el bucium, un tipus de corn de grans dimensions del qual hi ha cinc varietats. També hi ha diverses menes de cimpoi (sac de gemecs) i de fluier (flauta). Entre les flautes més antigues destaca la nai (flauta de Pan), usada només per músics professionals, els lautari.
Bibliografia
- Bartók, B.: Cîntece poporale românesti din Comitatul Bihor ('Cançons populars romaneses del districte de Bihor'), Bucarest 1913
- Brailoiu, C.: Le giusto syllabique, un système rythmique populaire roumain, dins "Anuario Musical", vol. VII, CSIC, Barcelona 1952
- Jora, M.: Momente muzicale, Bucarest 1968
- Tomescu, V.: Histoire des relations musicales entre la France et la Roumanie, Editura Muzicala a Uniunii Compozitorilor, Bucarest 1973
- Tomescu, V.: La musique roumaine dans l’histoire de la culture universelle, Editura Muzicala a Uniunii Compozitorilor, Bucarest 1991