i música de Turquia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

música de Turquia

substantiu femeníf
Música
música mús
Música desenvolupada a Turquia.

Inclou la península d’Anatòlia, o Àsia Menor, una gran part d’Armènia, una petita porció de Mesopotàmia i una part de la Tràcia.

Música culta de tradició europea

Els intercanvis musicals entre Turquia i Occident existien des del segle XVI, però no adquiriren rellevància fins al segle XIX. El 1826, G. Donizetti, germà de l’operista, fou cridat pel soldà d’Istanbul per a instaurar l’ensenyament de la música occidental a l’imperi Otomà. No fou fins el 1917 que es fundà el primer conservatori a Istanbul, gràcies a Cemal Resit Rey i Zeki Üngör. Des del principi, el centre fou concebut com un lloc de trobada entre la tradició turca i l’occidental i s’hi crearen dos departaments, un per a cada tipus de música. Al llarg dels anys, el conservatori ha tingut molts noms i finalment ha quedat integrat en la Universitat d’Istanbul. Els anys trenta, sota la iniciativa de Mustafà Kemal, president de l’assemblea nacional i artífex de la modernització de Turquia, s’encarregà a P. Hindemith la creació d’un pla d’estudis per al Conservatori d’Ankara. Per a garantir-ne un bon nivell, es contractaren professors com E. Zuckmayer, E. Praetorius i C. Ebert, que fou director del centre durant els anys quaranta. Al llarg de les dècades del 1920 i del 1930 també es crearen institucions per a la formació del professorat, especialitzades en pedagogia musical, i l’Òpera Estatal d’Ankara. A Istanbul, però, es trigà molts més anys a fundar una companyia operística (1960).

Els primers anys de la República foren també propicis al sorgiment de molts grups de música de cambra. Aquestes formacions, que en general tingueren una curta durada, eren integrades majoritàriament per músics de repúbliques caucàsiques atrets per l’ambient creat arran de l’impuls modernitzador del Govern turc. El pla d’estudis del Conservatori d’Esmirna, fundat el 1954, també fou confiat a Hindemith, per la qual cosa aquest compositor alemany es pot considerar el pare de l’ensenyament de la música occidental a Turquia. En aquest ambient d’intensa activitat musical dels anys vint i trenta sorgiren cinc compositors destacats anomenats els "Cinc Turcs", en referència al Grup dels Cinc francès: Ahmet Adnan Saygun (1907-1990), Hasan Ferit Alnar (1906- 1978), Ulvi Cemal Erkin (1906-1972), Nedjil Kâzim Akses (1908) i Cemal Resit Rey (1904-1985). Cemal Resit Rey pot ser considerat el primer compositor turc dins la tradició occidental. Visqué a França durant la infantesa i la seva música està molt influïda per C. Debussy i els impressionistes. És autor de dues sonates per a piano, nombrosos poemes simfònics i dues òperes. A.A. Saygun fou alumne de Vincent d’Indy i d’Eugène Borrel i, posteriorment, ensenyà composició al Conservatori d’Ankara durant molts anys. Entre les seves obres figuren diverses òperes, quatre simfonies, concerts per a violí i piano, un oratori i nombroses peces de música de cambra. En el catàleg d’Ulvi Cemal Erkin, que estudià amb N. Boulanger i N. Gallon, destaquen dues simfonies i els concerts per a piano i violí. Nedjil Kâzim Akses es formà amb J. Marx al Conservatori de Viena, amb J. Suk a Praga i també amb l’hongarès A. Hába. Hasan Ferit Alnar, potser l’autor menys conegut del grup, compongué obres per a orquestra i concerts solistes. La generació següent de compositors turcs és integrada per Ilhan Baran (1934), Muammer Sun (1932) i Nevid Kodalli (1924), entre d’altres. Molt sovint es feia encaixar la modalitat de la música clàssica turca amb els nous corrents en voga a Occident, com ara la microtonalitat. Kemal Ilerici (1910 - 1986), que desenvolupà un sistema harmònic propi basat en la superposició de quartes i quintes, tingué una gran influència sobre aquells compositors que pretenien crear un estil genuïnament turc. També el corrent dodecatònic hi tingué alguns partidaris, com Bülent Arel (1919), Ilhan Usmanbaç (1921) i Cengiz Tanç (1933). L’Orquestra Simfònica d’Istanbul, dependent del Ministeri de Cultura, és la més important del país. Les altres formacions notables són la Simfònica d’Esmirna (1975), la Petita Orquestra Simfònica d’Adana (1992) i l’Orquestra de la Universitat Bilkent (1993).

Música popular, religiosa i culta

Es pot diferenciar clarament entre dos estils principals de cant popular: el kirik hava ('l’aire entretallat'), lligat a alguna forma mètrica, i l'uzun hava ('l’aire lliure'), totalment lliure mètricament. El kirik hava es caracteritza per la senzillesa de les melodies, poc melismàtiques i d’àmbit sovint reduït. La mètrica acostuma a ser imparella. Un metre típic és l'aksak (2+2+2+3) (ritme aksak). En l'uzun hava, un estil associat sovint al tema amorós, les melodies són plenes de melismes i ornaments. Moltes d’elles comencen amb notes molt llargues, a mode de crit o senyal, que van baixant lentament i molt ornamentadament fins a arribar a la nota tònica inferior, on romanen durant un llarg període de temps. La similitud d’aquest cant amb les pregàries entonades diàriament pel muetzí des del minaret és evident. La cultura turca és extremament rica en instruments musicals. El sāz, similar al buzuki grec, és, sens dubte, l’instrument nacional. De fet, forma part de tota una família de corda que inclou el cura i el baǧlamá. El sāz es toca amb plectre i pot tenir de tres a dotze cordes, segons el tipus. El zurna, l’oboè turc, és típic dels gitanos i el kaval, flauta de sis o set forats més un forat per al dit gros, és propi de l’àmbit rural. Entre els instruments de percussió, molt nombrosos, cal destacar els tambors darbukka i dümbek i els idiòfons zil i kasik.

La música religiosa a Turquia és generalment vocal. Els cants a la mesquita es poden dividir en quatre grups. L'ezan serveix per a convocar els fidels, el tedjvid és una cantilena sobre l'Alcorà, la dua consisteix en una invocació a Déu i el teshih és un cant de glorificació a la divinitat. Alguns cants cerimonials tenen acompanyament, com el zikr, una cerimònia iniciàtica d’invocació a Déu. Els instruments més usuals en aquests rituals són el mazhar (un gran tambor) i els halile (platerets). Algunes confraternitats musulmanes han desenvolupat un tipus de música basada en el maqām i acompanyen els cants amb una flauta travessera (nāy), el membranòfon küdum i els halile.

Amb l’imperi Otomà es formà, durant la Baixa Edat Mitjana, una música culta resultat de la fusió de la tradició persa i l’àrab. Dels segles XIV i XV es conserven alguns tractats teòrics musicals, obra d’autors com Yusuf ben Nizameddin o Hizir ben Abdullah. Aquesta música culta era homofònica i es basava en el sistema modal dels maqāmāt. Els instruments cordòfons més usuals eren el tanbûr, un llaüt de mànec llarg, el 'ūd, de mànec curt i onze cordes, i el kanun (saltiri). Pel que fa als aeròfons, destaquen la flauta nāy, amb set forats i de la qual hi ha set tipus de mides diverses, i la girifte, amb vuit forats. Els membranòfons més dignes d’esment són el küdum i el def, un petit tambor. Entre els músics turcs que han excel·lit en aquest gènere culte cal esmentar Hafiz Post (segle XVII), Buhurizade Mustafà Itrî (segles XVII-XVIII), Zahariya Effendi (segle XVIII) i Zekai Dede (segle XIX).

Col·laboració: 
AMJ / R
Llegir més...