OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

música de Mèxic

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

música mús
Música desenvolupada a Mèxic.

La història musical de Mèxic s’inicia amb la música prehispànica, que ha influït en molts sentits en èpoques posteriors. Aquesta música tenia gran rellevància en el món indígena, com posen de manifest les troballes arqueològiques d’instruments musicals, que mostren la seva naturalesa acústica i la seva gran varietat i difusió en les cultures centreamericanes. Els coneixements que es tenen d’aquesta època provenen també dels testimonis escrits dels colonitzadors espanyols, carregats, però, de prejudicis etnocentristes. Són comentaris que es refereixen a la música asteca i a la maia, sense tenir en compte l’art sonor d’altres cultures que també floriren a Mèxic. La investigació de la música prehispànica, des del final del segle XX, es basa en la música dels grups indígenes encara existents, tot i que han rebut un gran impacte de la cultura europea i això comporta un allunyament de l’autèntica realitat del que eren els pobles de l’Amèrica Central.

El període del virregnat es caracteritza per la introducció del cant pla i la polifonia sacra, pels missioners espanyols, i de formes de música profana, pels militars i altres colonitzadors laics. Les cançons i danses andaluses, castellanes, gallegues i extremenyes es difongueren per tota la colònia. Els indígenes s’iniciaren en l’art de la luthieria fabricant instruments musicals d’origen europeu, tot adoptant així una tradició artística que ha perdurat. Sorgí una escola de música barroca amb uns trets molt peculiars, deguts a la incorporació per alguns compositors de certs elements rítmics, melòdics i harmònics derivats de la música dels esclaus procedents d’Àfrica. Aquesta escola comptà amb mestres il·lustres com ara Hernando Franco, Juan de Lienas, Bernardo de Peralta i Juan Gutiérrez de Padilla, tots ells entre els segles XVI i XVII. A cavall entre el XVII i el XVIII destaca Manuel de Zumaya. Els nuclis musicals més importants eren Ciutat de Mèxic, Puebla de Zaragoza, Morelia -llavors Valladolid- i Oaxaca de Juárez -llavors Antequera-, que rivalitzaven entre ells per la supremacia artística. Durant tres segles no es desenvoluparen a Mèxic centres docents de música que impartissin ensenyament de nivell professional.

El panorama de la música popular al final del virregnat era molt diferent. La penetració de les idees romàntiques i del nacionalisme musical portà al desvetllament de l’interès per la música folklòrica, especialment durant el període de la lluita per la independència. Per aquesta època s’escriviren moltes peces per a piano i destacaren, sobretot, les òperes compostes per músics mexicans. Els més notables en el gènere foren Cenobio Paniagua (1812-1882), autor de Catalina de Guisa, Melesio Morales (1838-1908), amb Ildegonda i Cleopatra, i Aniceto Ortega del Villar (1823-1875), músic aficionat autor de Guatimotzín. Tots ells imitaren l’òpera italiana d’aquells temps.

El compositor Felipe de J. Villanueva Gutiérrez (1862-1893) excel·lí sobretot com a autor de música per a piano. Ell i els seus companys de generació trencaren amb la tradició italianitzant i introduïren elements característics de les escoles francesa i alemanya. Entre ells destaca el compositor Ricardo Castro (1864-1904), amb importants èxits tant a Mèxic com a l’estranger. Del seu catàleg cal esmentar Concierto para violoncelo y orquesta, Concierto para piano i les òperes Atzimba i La leyenda del Rudel, aquesta darrera escrita sobre un llibret en francès. Els compositors mexicans del segle XIX posaren les bases per al naixement d’una música nacional.

Al principi del segle XX sorgí el nacionalisme musical. Manuel M. Ponce (1882-1978) aconseguí que la música popular entrés a les sales de concerts. Julián Carrillo (1875-1964), en canvi, optà per un llenguatge musical experimental, basat en microtons. El nacionalisme musical, però, continuà imperant, fet visible en l’obra de Carlos Chávez (1899-1978) i de Silvestre Revueltas (1899-1940). Durant aquesta dècada dels anys cinquanta, la societat mexicana es transformà. El sector industrial desplaçà les activitats agropecuàries, la població començà a concentrar-se a les ciutats i a allunyar-se del camp, i el comerç exterior obrí Mèxic a la resta del món. Això provocà una crisi d’expressió en l’art mexicà i el folklore perdé importància com a forma de manifestació col·lectiva. Rodolfo Halffter, arribat a Mèxic el 1939 provinent de la Península Ibèrica, fou el primer que feu música dodecatònica, però amb tocs llatinitzants. Chávez i Halffter asseguraren la continuïtat d’aquests resultats tot prosseguint la seva labor pedagògica i transmetent experiències a la generació següent, formada per músics com Francisco Savin i Eduardo Mata, entre d’altres. Aquests compositors, definitivament incorporats als corrents musicals internacionals, escriviren música d’avantguarda utilitzant un llenguatge cosmopolita, deixant molt enrere el nacionalisme. No obstant això, sigui per l’influx de l’ensenyament i de les obres dels vells mestres o bé per la presència d’elements idiosincràtics impossibles d’eludir, la seva música presenta una sèrie de característiques que, tot i el seu caràcter internacional, la defineixen com un art genuïnament mexicà.

Ciutat de Mèxic és el centre cultural més important del país. Entre les nombroses sales de concerts destaquen la Sala Nezahualcóyotl, del Centre Cultural de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, i la Sala Carlos Chávez. Les representacions operístiques tenen lloc al Teatro del Palacio de Bellas Artes, inaugurat el 1934 i seu de l’Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic i de l’Orquesta del Teatro de Bellas Artes. Les principals institucions pedagògiques són el Conservatori Nacional de Música, fundat el 1866, i l’Escola Nacional de Música, creada el 1929. A Mèxic també se celebren diversos festivals de caràcter anual. Els més destacats són el Festival de Música de Cambra de San Miguel de Allende i el Gran Festival Ciutat de Mèxic, tots dos durant el mes de juliol.

Bibliografia

  1. Barwick, S.: Sacred Vocal Polyphony in Colonial Mexico, Universitat de Harvard, 1949
  2. Chase, G.: A Guide to the Music of Latin America, Library of Congress and Pan American Union, Washington 1962
  3. Contreras, J.G.: Atlas cultural de México. Música, Planeta, Mèxic 1988
  4. Cortés, H.: Cartas de relación de la conquista de México, Espasa-Calpe, Mèxic 1961

Complement bibliogràfic

  1. Mayer i Serra, Otto: Panorama de la música mexicana: desde la independencia hasta la actualidad, El Colegio, México 1941
Col·laboració: 
CSV

Llegir més...