Música culta
Quan els espanyols colonitzaren Xile, al segle XVI, la música fou utilitzada com a eina d’evangelització dels indígenes, els quals començaren a participar en els cants de la missa i a tocar instruments europeus. Ja al segle XVII es té constància que, a més del cant pla i polifònic, s’hi interpretaven himnes i villancicos. En els oficis religiosos solien intervenir dos cors i un conjunt de músics estables, dirigits pel mestre de capella. Les obres més cantades eren de compositors com F. Guerrero, T.L. de Victoria o G.P. da Palestrina. Se sap que la catedral de Santiago disposava d’un conjunt estable de vuit músics que tocaven la guitarra, l’arpa, la trompeta, la corneta i els tambors. També fou força important l’activitat musical de les bandes militars.
El segle XVIII fou decisiu per al desenvolupament musical posterior. Amb l’arribada dels Borbó a Espanya, en la persona de Felip V, la influència francesa es feu sentir al país andí. La vida musical experimentà una etapa de vitalitat i augmentà la importació de clavicordis, espinetes, saltiris i orgues, entre altres instruments. La pràctica musical superà l’àmbit exclusivament religiós, i els salons de les principals cases del país començaren a acollir vetllades musicals. Hi arribaren les obres de compositors europeus com D. Scarlatti, J. Haydn, W.A. Mozart, L. van Beethoven o A. Soler. Sens dubte, la catedral de la capital xilena fou el centre musical de més importància, amb personatges com el mestre de capella barceloní J. de Campderrós.
El 1818, després d’un període de guerra, Xile esdevingué independent. A la primeria del segle destacaren compositors autòctons com J.A. González, mestre de capella de la catedral de Santiago, i M. Robles, autor del primer himne del país. A l’entorn del 1830, la burgesia xilena començà a interessar-se per l’òpera. Durant molts anys fou l’òpera italiana la que dominà els escenaris, amb obres de G. Rossini, G. Donizetti o V. Bellini. També se n’estrenà una d’autòctona, Il Guarany, d’A.C. Gomes. Durant la segona meitat del segle XIX esdevingueren molt populars les operetes i es construïren més teatres per a acollir-les. En aquesta època, diverses personalitats musicals europees s’instal·laren a Xile, com és el cas de la cantant i compositora francoespanyola I. Zegers o del compositor alemany A. Ried, grans dinamitzadors de la vida musical. Dels compositors oriünds, cal destacar J. Zapiola. Fou un període molt important, en el qual es fundà el Conservatori Nacional (1849) i l’Acadèmia Superior de Música (1851), institucions que contribuïren a augmentar el nivell de formació musical. Així mateix es publicà, per primera vegada, una revista dedicada a la música, el "Seminario Musical". En el nombrós grup de compositors existents destacaren els membres de la família Guzmán, sobretot Federico, considerat el compositor xilè més rellevant del segle XIX.
Al segle XX, l’òpera perdé embranzida a favor de la música simfònica i de cambra i fins i tot les composicions corals, àmbits en què destacaren els compositors P.H. Allende i E. Soro. Es fundaren nombroses societats, entre les més notables la Sociedad Bach (1917). Els anys vint aparegué la ràdio a Xile, el compositor D. Santa Cruz Wilson inicià la renovació del Conservatori Nacional (1928) i es creà la Facultat d’Arts de la Universitat de Xile (1929). Més tard sorgiren l’Asociación Nacional de Conciertos Sinfónicos (1931), l’Instituto de Extensión Musical, l’Orquestra Simfònica Nacional (1941), la "Revista Musical Chilena" (1945), que es continua editant, i l’Asociación Nacional de Compositores (1950). D’ençà del 1948 se celebren els Festivales de Música Chilena, i des del 1968 la Pontificia Universidad Católica organitza els Festivales de Música Contemporánea. A més, el 2002 s’inaugurà el Festival Celta Interamericano de Santiago de Xile. Entre els compositors més importants de mitjan segle XX sobresurten J. Urrutia Blondel i J.A. Orrego Salas, i a la segona meitat de segle, G. Becerra, F. García i S. Ortega, entre d’altres. Tots ells han contribuït a la riquesa i varietat del panorama musical del país i representen diverses tendències musicals, amb composicions d’inspiració popular, dodecatòniques, atonals o electròniques.
Música tradicional
Vegeu música popular de l'Amèrica llatina i música indígena de l'Amèrica Central i del Sud.