i música de l’Iran | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia de la música

música de l’Iran

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

música mús
Música desenvolupada a l’Iran.

Pèrsia, que Rida Khān Pahlawī denominà Iran des del 1935, comprenia antigament diverses regions d’alta cultura amb ciutats molt antigues on vivien grups ètnics diferents, i separades les unes de les altres per estepes o deserts. Abans de la conquesta d’aquest país pels musulmans, l’imperi sassànida s’estenia pels actuals territoris de l’Iran i l’Iraq. Malgrat la seva arabització parcial, la conquesta islàmica de Pèrsia no sembla haver influït gaire en la cultura musical preislàmica, que assolí un alt nivell de desenvolupament durant el període sassànida (226-651) i, sobretot, durant el regnat de Jusraw Parviz II (590-628), el mecenatge del qual permeté també una producció d’escrits i una iconografia interessant sobre música, i l’aparició de músics famosos com Barbad, suposat creador d’un sistema musical estructurat en set modes reals denominats jusrawānī (del nom del rei esmentat), trenta modes derivats i 360 melodies denominades dastān. Amb l’adopció de l’islam xiïta com a religió d’estat per la dinastia dels safàvides (1501-1722), la difusió de la música es limità a cercles més privats que públics, i entrà en una llarga fase d’estancament i fins i tot de decadència fins al segle XIX, època en què l’augment de la influència de la cultura occidental reanimà el nacionalisme en general i l’afany per la protecció i preservació de la tradició musical en particular.

Les temptatives de modernització del país al segle XX afavoriren el desenvolupament de la vida artística i intel·lectual. En l’àmbit musical es destacà l’adopció del sistema pedagògic occidental, amb ensenyances basades, fins i tot, en la notació musical d’Occident. S’editaren diversos llibres de tècnica instrumental tradicional, com per exemple els de Vaziri, un dels més famosos sonadors de ṭār (llaüt de mànec llarg). El ẓarb o dumbaq (tambor), el kamānǧa (viola d’arc) i el sinṭir (cítara), juntament amb el setār o tār, componen el conjunt instrumental bàsic per a la interpretació del repertori tradicional culte anomenat radīf. El tār, així com el setār, tenen disset lligadures mòbils i modals. El radīf contemporani està format per dotze o catorze modes o sistemes modals denominats dastgāh i āvāz -respectivament, modes principals i derivats-, i, a la vegada, és constituït d’aproximadament 300 figures o mòduls modals denominats gusheh, més o menys fixats per la tradició. Al nucli principal del radīf -compost bàsicament d’una sèrie de peces musicals monòdiques i interpretades per solistes i sense acompa nyament rítmic produït per instruments de percussió com el ẓarb- s’hi afegeixen, sovint al principi i/o al final, peces rítmiques interpretades per tot el conjunt instrumental o només una part, com ara la peça anomenada pish daramad ('introducció instrumental'). Com en la majoria de les cultures musicals arabigoislàmiques, a l’Iran hi ha una gran diferència entre la teoria i la pràctica musicals. Els intervals abstractes i numeritzats en els tractats teòrics resulten molt més flexibles i variables en la pràctica, dins d’uns límits determinats conscientment o inconscientment. A més del radīf, a partir de mitjan segle XX destacà un interès pels repertoris musicals folklòrics i populars, tant per part dels estudiosos iranians com occidentals. Mentre que en la música culta la lletra dels poemes es canta sobretot en llengua persa clàssica, les cançons folklòriques i populars palesen la diversitat i la riquesa poeticomusical del complex ètnic format, a més dels perses, sobretot per àzeris i kurds. També es pot percebre en la música popular iraniana la influència de la música extreta del repertori del radīf (simplificat), així com la utilització de diversos instruments compartits amb aquesta, menys el setār i el santūr. En canvi, els instruments típicament populars varien segons les regions; el dotār o el tanbūr (llaüt amb dues o tres cordes), per exemple, és utilitzat a la regió del nord-est. D’altra banda, s’ha de destacar que la mística, que ha investit totes les manifestacions artístiques iranianes, té, tant en la música culta com en les diverses músiques folklòriques i populars, un paper privilegiat i important que assoleix el seu grau més alt de desenvolupament en les confraries sufís.

Bibliografia

  1. During, J.: Iran, "Die Musik in Geschichte und Gegenwart", 4, 1996
  2. Farhat, H. &Blum, S.: Iran, The New Grove’s Dictionnary of Music and Musicians, vol. 9, Macmillan Publishers Limited, Londres 1980
  3. Nettl, B.: Persian popular music in 1969, "Ethnomusicology", 16/2, 1972
Col·laboració: 
FSa
Llegir més...